Ens acomiadem...

... totalment convençudes que els somnis poden ser realitat i que la realitat és somni.

La cançó final... (només cal fer "click" a sobre)

QUE LINDO ES SOÑAR...

I ara, seguirem caminant, perquè la vida en si ja és un GRAN VIATJE...

TORNAREM!!!!!

La tornada a casa... (by Marina)

Penso en la tornada i em volten al cap tres paraules: acomiadaments, sensacions, retrobaments....

Aiiiisss! Els acomiadaments!

Com sempre, cal dir un "fins ara" a tantes coses que em costa fer-me'n a la idea; a fer i desfer la motxilla, a portar la casa a sobre tot el dia, a dormir a llocs ben diferents, a tenir un necesser enlloc d'un armari de bany, a viatjar amb bus, taxi, camió, ranxera, barca o qualsevol transport que se't presenti, a la cúmbia i la salsa a tot volum, a caminar sense pressa i sovint sense rumb, a no seguir horaris, a les rutines del viatje i a les novetats del dia a dia, a la gent bonica que t'ha mogut, a l'accent sudamericà, a l'arròs blanc, a esser sempre de fora, a no passar mai desapercebuda, a descobrir llocs nous, als sucs de fruites tropicals, al caos, a beure aigua en bossa, als interminables viatjes de 20 hores, a fer dit, a anar feta una porqueta, a les dutxes d'aigua freda, a no cambiar-me de roba i a fer servir les bugaderies un cop al mes, a canviar de moneda cada cert temps, a aprendre de cada persona i de cada segon viscut..... i buff! mil fantàstiques coses més!

Cal dir, però, que moltes d'aquestes coses, i dic moltes però NO TOTES, ja formen part d'un mateix i les seguiré vivint aquí, allà i a on sigui.

.... sensacions?

Després de 10 hores i mitja de vol i els típics retards sudamericans..... Benvinguda a Catalunya! I la primera sensació extranya: el SILENCI. M'he acostumat tant al caos, al soroll, a la música a tot volum, a la gentada, als crits.... que em resulta fins i tot una mica incòmode! D'altra banda, sento l'estomac buit, però no hi ha ningú que et vingui a vendre qualsevol cosa hipercalòrica.... si vull menjar, hauré de posar unes monedes a una màquina expenedora.... quin pal! Se'm treu la gana. Pujo al tren que em portarà a casa (el de les 15:54 es clar, hem arribat al continent dels horaris!) i... sorpresa! un cantant de hip hop al vagó, em solidaritzo amb la gent que he conegut i li planto una moneda.... a part d'això, de nou SILENCI. Ara les olors dels dies sense dutxa es comencen a fer evidents, a tots els paisos les olors son tan pròpies i taant diferents! Tinc pressa per un bon bany, o millor, posar-me jo i motxilla a fer voltes a la rentadora. Mentre penso tot això.... ja soc a Malgrat, el tren va molt ràpid, no? Fa un any em semblava una eternitat arribar a Barna, suposo que ara ja el temps és relatiu.... Aiiii! que difícil serà tornar a ser puntual, bé tranquils, de fet mai ho he estat!!!

Així va ser el viatge de tornada, ple de noves sensacions... ostress! Sona un missatge.... si és el meu mòbil!!!

Per fi els retrobaments...

Ara si, després de tant somiar ja no puc esperar més pels retrobaments, per les sorpreses! He aconseguit mantenir-ho en secret, gairebé ningú sap que soc aqui! Sense paraules!! es com si no hagués passat el temps! Emocions a flor de pell a cada retrobada.... L'extrema felicitat es tornar a fer una abraçada a tota la gent que m'estimo....

Això si, el primer retrobament: amb mi mateixa i el meu mon.... Ara diferent.... vist des de les mateixes ulleres, pero des d'una nova mirada....

I com es resumeix en unes linies: 13 mesos de vida, atravessar un continent sencer, 6 paisos, 20mil kms recorreguts i infinitat de gent bonica que ens hem creuat?????? doncs no en tinc ni idea.... pot ser tot és una paraula.... APRENENTATGE!

i per acabar dues imatges....

el primer mes....

el final i l'inici de nous projectes...

Gràcies a tots per compartir aquest somni...

Marina, perduda pel mon

Arribada a casa... (by Sandra)

Ja estem a casa! Ja fa uns dies, en el meu cas un mes. És el primer cop que escribim per separat en el blog i és que d'aquesta manera (cadascuna amb les seves sensacions), acomiadem (molt felices) aquest somni, això si, no us preocupeu, n'han crescut molt més de nous..

L'arribada apoteòsica, tota una sorpresa, ja que no ho sabia ningú. El retrobament va ser molt emocionant, les cares de sorpresa i les abraçades han estat el millor regal; sens dubte.

Del moment de l'aterrament, de la baixada de l'avió el que més em va sorprende va ser la olor... No ho podria descriure, però si que va ser més el que em va sobtar. I, també, l'individualisme: moltes persones caminant soles, moltes d'elles parlant molt pel telèfon mòvil, explicant-se coses que, de ben segur, a sud amèrica ho farien en persona... I l'amabilitat de les persones, molta gent és molt amable, sobretot ho he sentit a l'hora d'anar a comprar (em sobta que em vinguin a preguntar que necessito, quan a sud amèrica havia de trepar per una llarga cua i cridar molt perquè em fes cas la dependenta/t).

Els grans plaers, després de les grans abraçades, menjar, menjar tot el que se'm posa per davant, emocionar-me davant un tros de fuet, no hi ha paraules. Mirar una bona peli estirada al llit. Xerrar amb els amics, la familia, passejar amb la Shiva (la meva gossa). I, tot i que no toca parlar d'això, si ha estat un plaer per a mi últimament, veure com el poble s'uneix, indignat.

L'objectiu és ser breu, així que, de cap manera podria transmetre tot l'aprenentatge que ha significat per a mi aquest viatge. El que si que podria dir, és que avui, em sento una persona molt més oberta i amb un canvi d'objectius importants...

Escullo dues imatges, crec que al final, les dues signifiquen el mateix: APRENENTATGE.

(Faltes tu Ester, a aquesta foto)

Gràcies.

Sandrita... del Perú ;)

Records de Lokombia

Ho corroborem, Colòmbia és, en realitat, Lokombia.

Trobem que aquest pais ha estat el més difícil pel qual hem viatjat, no oblidem que a part de tots els paisatges, la gent increïble, l'arrós de coco, les fruites, els jugos, Colòmbia és un pais en conflicte i, aquest fet, es reflecteix en les relacions socials de la població, on la violència és la principal eina en la resolució dels conflictes i de resistència al conflicte, com a eina, el bon humor...

Tot, absolutament, tot es pot i s'ha de regatejar! Fet, que al final, cansa una mica, no oblidem que trobem el preu normal i el preu turista! Això si, la gent es solidaritza moltíssim i sempre hi ha algun descompte. Informació important: els busos es regategen, fet que nomès passa en aquest pais. Fer dit, és complicat, encara que no del tot impossible. Nosaltres no en vam fer, però si coneixem viatgers que ho van aconseguir i van viure una gran experiència.

El més bonic de tot: la gent! És molt amable i molt cordial, canvia molt el caràcter de la costa a l'interior. A Cali, es poden trobar les dones i els homes més bonics de sud amèrica, en part gràcies a l'ajuda de la cirugia estètica (amb els preus més baixos de tot el pais). La capital, Bogotà, és una de les més boniques que hem visitat, amb una vida alternativa i cultural important, amb events culturals gratuïts diaris, persones molt variopintes, passejar per la ciutat, ens va recordar una mica passejar per casa.

I... sobretot! El Carib, palmeres, cocos, fauna i flora espectacular! Relax i bona vida a molt bon preu... Escoltar l'accent caribeny amb els "Hola mi amol!" i altres expressions que tant ens han cautivat, la curiositat de les persones per conèixer la nostra cultura i compartir...

El fet que més ens ha sobtat, la gran presència militar i policial. I no només la presència, sinó també la intervenció, hem tingut un gran nombre de requises (registres) que hem patit, degut a les nostres pintes de hippies, i es que es tracta d'un país que viu molt de les apariències i els estereotips.

Els paisatges colombians són els que més ens han impactat i meravellat! Els viatges en bus es converteixen en tot un espectacle, amb una tendència espectacular al color verd, bosc, selva, planes, de tot es pot trobar! I, per suposat, el mar Carib, que vam trobar gairebé sempre en època d'onades, moltes vegades, l'aigua té una temperatura tan elevada que sembla que entris a la banyera en comptes de a la platja!

Colòmbia, un pais, ben boig.... Cautivador! O lo amas, o lo odias! I nosaltres lo amamos! Costa marxar, i com tot el que ens ha enganxat, deixem l'amenaça d'un TORNAREM!

Taganga - Palomino

després de 3 mesos junts... moment exaltació de l'amistat!

felicitaaats super hippo!

festeta a casa del chichi.....

si aixeques una pedra i trobes un militar es que estàs a colombia.....

palomino

retrobades....

compartint llit amb una... TARÀNTULA!!!!!!

i com no... la foto de la posta de sol a Taganga!

Penúltim destí: Taganga. Hi voliem arribar per Nadal, però al nostre ritme, hi arribem uns mesos més tard, al mes de març!!!! Què podem dir de Taganga? Lloret de Mar a la colombiana, és a dir, re contra turístic! Com sempre, escapem d'aquest ambient i arribem a Casa de Chichi, un hostal que ens han recomanat diversos cops durant el viatge i que, nosaltres també recomenem, bons preus i bona onda, encara que al principi l'amo és una mica sec, després és un encant. Datos importantes: cuina i batedora per fer juguitos! Ah! i tenen una habitació amb aire acondicionat (que heretem d'una parella d'asturians) i ens costa el mateix que la resta d'habitacions (20.000 pesos tots 3) ben barato! Què bé ho passem dins la nostra nevera!

Allà celebrem el cumple de l'Hugo i el fem sortir disfressat de Super Hippo (el nostre regal d'aniversari). També coneixem a dues parelles de prop de casa: catalana - vasc, i els asturians! Quina emoció... Dos dies amb ells i perdem el nostre accent estrany, el que ens fa pensar que aviat, aviat, parlarem com els de casa...

L'objectiu d'arribar a Taganga es visitar el Parc Tayrona, que es veu que és una meravella. Ja us avancem, però, que mai ho arribem a fer. La raó, com sempre, els preus, i és que a més de ser cara la entrada, és car penjar l'hamaca als càmpings, difícil cuinar i desorbitats els preus dels restaurants del lloc. A més, descobrim que ni tan sols és de Colombia, si no que la empresa que ho gestiona és francesa, demanem si, al menys a l'Hugo el deixen entrar gratis, però ni eso... Així que no hi anem i decidim anar a Palomino, també Carib, on han viatjat la catalana i el vasc... i podem fer retrobada!

Palomino, és un petit poble de pescadors situat a la costa caribenya... Anem a parar a un càmping a la vora del mar (preciós) El camping de Rosa, on hi ha mosquits cocodrils amants de la sang europea! Hi ha una desembocadura del riu (no sabem el nom) al mar, i és preciós, segurament, amb sol, encara més. Quina és la pena: que ens enganxen dies de pluges torrencials, així que no ens queda una altra que passar-nos el dia a les hamaques i cuinant... Quin sacrifici! Això si, una pena no disfrutar dels nostres últims dies al Mar Carib... Tornarem ben blanquetes cap a casa!

De Palomino a Taganga de nou, a fer el comiat del Carib... Fantàstic! I, tornada a Bogota!

Bogotà i el seu bogotrax

Seguim en el nostre descobriment de la meravellosa Lokombia i, probablement, trobem a Bogotà la màxima representació del pais... Com sempre a les capitals podem trobar la concentració del país en un mateix espai en busca de noves oportunitats que no sempre es troben.

Nosaltres arribem al barri de La Candelaria, en busca d'un hostal recomanat al qual mai hi arribem, ja que no hi ha habitacions (o no ens volen donar, no ho tenim gaire clar), això si, arribem a la casa de l'Ilaisha (s'escriurà aixi?), un tipus jamaicà amb una bona onda increible. L'hostal està habitat per grans personatges als quals els hi acabem agafant un gran carinyo, a més de l'Onix, la gata bebé i el gos d'uns viatgers/ciclistes argentins que ens fan alegries cada cop que arribem. L'hostal està a la plaça de La Candelaria, i el recomenem enormement. Això si, s'han de tenir moltes ganes d'escoltar reggae, hip hop i accent caribeny a totes hores.

la candelaria

Otto a casa de l'Ilaya...

la caja boba, la TV de casa

La raó del nostre viatge a Bogotà (perquè si mireu un mapa no ens agafa de camí) és el Bogotrax, un festival de música electrònica gratuït que es realitza a tota la ciutat durant una setmana (tipus de música: techno, hard techno, minimal, drum & bass) iujuuuuu! Hem de dir, que al final, nomès hi anem un dia (i mig), massa gent i al nostre hostal les festetes reggaes ens tiren moltiiiiissim! S'està molt bé a casa... Tinguem en compte també: a Bogotà fa fred i plou!

Us volem parlar d'uns llocs ben especials: les olles. Què són? Doncs són l'inframón... Existeixen a tot Colòmbia, però la més gran es troba a Bogotà i es diu La Ele. Es tracta d'un mercat de droga, on es troben concentrats tots els drogaadictes de la ciutat i de la regió, però en unes condicions, com ja s'ha dit, infrahumanes. Es un conjunt de carrers on hi ha paradetes on es venen drogues de tot tipus... Horripilant! I el lloc, es troba situat a una quadra de la casa presidencial... Ben boig: LOKOMBIA!

catalunya als carrers de bogotà.....

Bogotà, doncs com sempre que trobem un bon lloc per estar-hi... no la visitem gaire! Però ens encanta l'ambient, que ens recorda molt sovint a Barcelona, gent molt alternativa i amb una onda molt especial i bonica... Disfrutem moltissim, marxem cap a Taganga ja que arriba el cumple de l'Hugo i encara ens queden ganes de Carib. Un altre cop cap a munt! A regatejar el bus... que els preus són desorbitats.

Cartagena de Indias

Cartagena és la ciutat romàntica per excelència de Colòmbia! Amb un barri colonial a on vivien els espanyols i on les muralles parlen per si soles.... muralles construides amb la sang dels esclaus que ja no servien per treballar... històries dures entre els murs....

http://www.youtube.com/watch?v=PqmLPeL8aj4&feature=related

Nosaltres vivim al barri de Getsemaní, es el barri a on vivien els esclaus, que també es realment encantador. Dormim a la pizzeria - restaurant Pavia, a on aconseguim una habitació per 35.000, prou bé per ser al centre d'aquesta ciutat re cara!

A Cartagena fa tanta, però tanta calor que no es pot fer massa més que estar davant del ventilador i sortir quan el sol es pon a viura la vida dels carrers de la ciutat, i parar a qualsevol bar per descobrir el son de la salsa colombiana i trasnportar-se en el temps, per imaginar-se com havia de ser la ciutat quan la gent arribava a aquest famós port per buscar-se la vida.

Tot això explica una mica el caràcter de la gent de la zona, el fet és que tothom té negocis, diriem no del tot legals, per intentar viure una mica millor. És en aquesta ciutat a on també comencem a entendre una mica la història d'aquest pais tan boig, els militars omnipresents i la història dels seus grans "narcos" que tenyeixen una mica el caràcter de la societat colombiana.... en efecte: un pais que s'ha de viure per entendre'l.... no deixa de sorprendre'ns cada dia!!!!

aquesta és la cartagena que vam conèixer.... de nit!!!

El Rincon del Mar

Tal i com el seu nom indica... aquest es un altre lloc idíl.lic perdut al Carib colombià. Això si, si arriba després de unes quantes hores de bus entre Lorica i San Onofre i d'allà un auto fins al paradís!!!

Dormim a una cabanya al bell mig del poble. Es un lloc molt net i acollidor que l'administra una senyora re linda. Ens cobra 10.000 pesos per persona, pero el lloc s'ho val. De seguida ens sentim com a casa, tenim cuina, bany i..........una fantàstica dutxa!! ueeeeee!

Redescobrim de nou la sensació de l'aigua dolça que et cau pel damunt i aprofitem per fer neteja de tota la motxilla. Ens dediquem a la bona vida, a cuidar-nos, a menjar fruita i a fer vida tranquila en aquest indret a on les fotos parlen per si soles....

somrient.... la bona vida!!!

Caribeando....

Un cop arribem de nou a Turbo, decidim seguir descobrint la costa caribenya. Així agafem bus fins a Necocli, despres un segon bus que ens porta fins a un pont derruit a causa dels forts aiguats de l'últim mes. Atravessem el pont caminant i allà agafem un tercer bus fins a Lorica. Des de la ciutat, amb un auto, arribem fins a San Bernardo del Viento, poble que ens havien recomanat com a molt acollidor i amb poc turisme d'aquest que no ens agrada.

Allá dormim a l'Alojamiento Tropical per 5000 pesos. Bon preu per una habitació passable... Com que és dissabte al vespre, decidim sortir a la placa principal per veure l'ambient i la veritat es que es ben ben extrany.. la gent ens mira de manera desconfiada, ningú se'ns acosta com es de costum als poblets i notem una onda diferent en la gent....

Parlant amb el senyor de l'hostal ens explica que el poble està en "Zona Roja", que vol dir que no es una zona gaire segura.... Resulta que fa 3 setmanes van matar a dos estudiants de Bogotá perqué es pensaven que eren polis!!!! ai, ai, aaaaai!!! La veritat es que ens entra una mica el cangueli i tot i que el sr. ens dona indicacions dels llocs a on no ens hem d'acostar i dels llocs segurs, decidim anar a dormir i marxar a primera hora del matí...

Com sempre... cada dia es una sorpresa a Locombia!!!!

Ens aixequem i marxem fins a Paso Nuevo, cal dir que hi arribem amb moto i carregats amb totes les motxilles... un cuadro, vaja! Hi anem decidits a agafar una panga que ens porti a Isla Fuerte.

Quan arribem al poble i després d'estar regatejant el preu de la barca ens adonem que no tenim plata i, ni a Isla Fuerte ni a Paso Nuevo hi han caixers automàtics.... Desastre!!!! Així que quan ja teniem un bon preu, resulta que no podem sortir cap a la illa, pero sempre hi ha una opció millor..... Paso Nuevo resulta ser un poble ple de gent re acollidora, tothom ens ajuda a buscar un lloc per dormir, un lloc per menjar i ens fan sentir tant bé que decidim quedar-nos-hi uns dies fins que aconseguim la plata per anar a la Illa.

Dormim a casa d'una familia que ens deixa dormir per 7000 pesos... l'únic inconvenient: no tenim dutxa!! Però tampoc importa massa els primers dies.... allà ens banyem al carib i disfrutem del volcán de lodo, que sembla que ho cura tot, tot i tot!

si, si....acabem tots enfangats aquí dins....

escoltant el carib....

sentint-lo

A Isla Fuerte hi arribem després de 40 minuts en panga. Aquest cop un viatje molt més tranquil... això si, al arribar a la platja, com sempre, militars que ens registren.... ishhh! Que poc ens agraden!!

Dormim a casa de l'Estel, que té una cabanya de fusta, una mica desastrosa, a la part alta de la illa. Ens deixa l'habitació per 6000 pesos cadascú.

Hi passem una setmana.... cuinant els peixos que cambien a foc de llenya, baixant a la platja a fer la dutxa diària (a la illa hi ha escasetat d'aigua i no hi ha llum), descobrint la vida diària de la gent... també fem una excursió al "arbol que camina" i no trobem mai la "cueva de Morgan", que es a on es suposa que hi ha amagat el tresor d'aquest pirata que navegava per aquests mars.

caribeando....

l'arbol que camina resulta ser un ficus enooorme!

ens sembla tret d'una pel.lícula...

I al final, entre llegendes de pirates i històries de la vida real marxem de Isla Fuerte amb la única il.lusió de trobar una mica d'aigua dolça que ens caigui de dalt, per gaudir d'una sra. dutxa!!!

Onades a El Aguacate...

Arribem a Turbo de bon matí i agafem una panga (són les barques de fusta amb motor, estil caribeny) que ens costa 50.000 pesos per persona (carisim per viatjar entre quatre fustes) i ens portarà fins a la Bahia de El Aguacate, que es troba a dues hores caminant de la frontera amb Panamà! iujuuuuuu!

Pujem a la panga gairebé dels últims i, curiosament, només queda lloc al davant de tot... Al cap de mitja hora, quan sortim de les aigues tranquiles que envolten el port de Turbo i entrem a alta mar, entenem perquè: la panga, amb les onades, fa tants de salts que tots els que anem davant, incloses les motxil.les i l'equipatge, ens passem les dues hores i mitja de viatje fent bots!!! Fins i tot en algun moment veiem perillar les nostres coses, que per poc no fan glu glu glu al mar.... aiiiiiii! Després de brincar i brincar, de riures nerviosos i de passar la tensió, el resultat és un mal de ronyons que ens dura tot el dia! Però l'important és que arribem al destí, les 3 motxil.les i nosaltres sencers. Proba superada!!


Un cop allà anem a dormir a La Caracola, és la casa de l'enano i la mona, que son una parella de Bogotá que fa uns anys han deixat la ciutat per venir a viure entre la natura a una cabanya de fusta, a aquesta badia que hi ha poc més de 50 persones.

Allà penjem l'hamaca per 10.000 pesos (per nosaltres un preu excesivament car, tot i que l'entorn bé s'ho val). Tenim cuina, bany i una dutxa a l'aire lliure i compartim els dies amb ells, el gat, el gos i una mica titi....

En aquest lloc tot es resumeix en verd i blau: selva i mar... pura tranquilitat!!! Ens adormim cada dia amb el soroll de les onades i obrim els ulls amb la claror del sol que surt pel mar i ens acabem de despertar quan la Lucy (la mica) ens salta a la cara per dir-nos bon dia o ens puja el gat dins l'hamaca.... Això és el Carib!!!!!


Durant la setmana ens dediquem a fer passejades fins la platja. S'ha de tenir en compte que a les hores de sol es pot fer ben poca cosa perquè la calor és ben insuportable i quan es pon el sol ja no es pot fer res de res perquè no hi ha llum. Així que durant els 5 dies que ens passem allà ens dediquem a anar a la única platja a on et pots banyar (per les onades), a cuinar, a descobrir i menjar els fruits que cauen dels arbres (com el pan de arbol o el sietesabores), a fer infusions amb la flor de jamaica i a experimentar amb el coco i el plàtan a la cuina. Son uns dies vivint a un autèntic paradís enmig de la selva!!!

una delicia... el pan de arbol....

L'únic inconvenient és que, com sempre, arribme als llocs al moment equivocat! Resulta que el mes de febrer és el mes amb les onades més fortes, de fet... onades gegants, que no ens permeten sortir cap dia amb lanxa per anar fins a la Miel o a Sapzurro, que son les platjes de Panamà!

Al final, ens decidim per l'alternativa... caminar! I tot i la calor fem una caminada d'una hora enmig de la selva fins a Capurganà, que és el poble que es troba a la frontera amb Panamà. Allà ens recompensem per l'esfors menjant un bon plat de pargo rojo, que és el peix tipic d'aquestes aigües. A la tornada se'ns fa de nit pel camí i ... ara ja sabem que passejar per la selva sense llanterna pot arribar a ser una experiència ben estressant... uffff!

la platja i l'esglèsia de Capurganá

Han estat uns dies al paradís pero decidim seguir descobrint el carib, així que ens aixequem de bon matí per esperar la panga que ens tornarà a portar a Turbo. Aquest cop ens sentem ben enrera... el màxim possible, per salvar el cul! Del que no ens salvem es de les onades... quan arribem a port sembla que hem creuat la badia nedant! mai millor dit... tenim aigüa fins i tot al passaport!!! glu, glu, glu....