Un mes a l'Ecuador....

L'Ecuador és probablement un dels paisos que hem passat més rápid. Tan sols hi hem estat un mes i poc i la ruta ha estat: Vilcambamba, Loja, Cuenca, Guayaquil, Montañita, Canoa, Mompiche, Quito i Otavalo.

Gairebé tots els llocs a on hem estat eren turístics, al final será que Ecuador és un pais turístic!! i pot ser per aquest motiu no ens ha permés acabar de conéixer del cert la realitat de cada indret. Tot i aixó si que hi hem trobat dues de les ciutats més boniques del que hem vist de sudamérica: Cuenca i Quito.

Ens han sorprés algunes lleis, com la Ley Seca, que per a combatir el problema de l'alcoholisme es prohibeix vendre alcohol els diumenges (com si no es pogues comprar el dia abans!) i obliguen a tancar tots els bars a les 12 de la nit entre setmana i a les dues de la matinada el cap de setmana.

D'altra banda, cal dir que Ecuador es gran cultivador de cacau, café i sobretot.... república bananera, el paradis dels amants dels plátans!! Nosaltres ens n'hem fet un fart. Tenen infinitat de varietats de plátan i es menjen a totes hores i de totes les maneres possibles. (fregit, sancochado, fregit i machacat, que son els patacones...) Gairebé ens tornem adictes als chifles, que son rollo les patates chips. Peró de cacau i café res de res.... sembla que el més bo l'exporten!!!! així que haurem de menjar xocolata d'ecuador quan tornem! ishhhh!!!

També hem disfrutat amb els sucs de fruites tropicals, fruites de noms que mai has sentit i que al final en distingeixes el gust pero marxem sense tenir ni idea de quina forma tenen! Hem disfrutat també del peix, i dels camarones a la costa i com sempre.... l'omnipresent arros, que acompanya tots els plats! Realment estem dubtant si tenim ganes de menjar paella a la tornada!!!

Hem disfrutat també dels paisatges i de les platjes, tot i que cal dir que banyar-se al pacífic no és el mateix que el nostre mar. Mentre estas fent un bany, tranquilament xerrant a prop de la sorra..... pluffffff!!!!! tragues aigua perqué una onada gegant t'ha revolcat!!!!!

I com sempre, hem acabat incorporant noves paraules al nostre llenguatge argentino-peruano extrany. Aquest cop la que ens ha fet més grácia ha estat chuchaqui (vol dir resaca).

I fins aquí el pais de la meitat del mon!

Otavalo...la serra d'Ecuador.

Després de 3 hores de bus des de Quito arribem a la ciutat. És dissabte i dia del mercat tradicional, pero nosaltres com sempre arribem tard!! Es l'hora ja de desmontar les paradetes d'artesanies tipiques de la zona, de fruites i verdures, tot i que encara tenim temps de veure a les dones vestides amb les vestimentes tradicionals i els homes amb els barrets típics de la zona. Observem a la gent, que té un aspecte ben diferent de la gent de la costa; color de pell més fosc, cabells negres, llisos i llargs, cares rodones i ulls ametllats, en definitiva un aspecte ben indígena.

Després de preguntar i preguntar, acabem trobant l'allotjament més barat. Hem regatejat una habitació per tots 3 per un módic preu de 10 dolars! Es al carrer Modesto Jaramillo, a prop de la placa de Ponchos a on fan el mercat i es diu Hostal Tami Wasi. Un hostal senzill, amb bany compartit i dret a cuina. Bastant sorollós, perqué com sempre la TV está tot el dia encesa a tot volum sense que aprarentment ningú la miri. Tot i aixó, trobem bona onda amb la gent de la resta d'habitacions, que son artesans, i ens passem nits compartint aprenentatges.

De dia anem a explorar els entorns verds de la ciutat, ja que el centre no té res d'interessant a part del mercat. Hi ha dos volcans relativament a prop, un llac, unes cascades i diferents pobles indígenes.

Ens decidim a anar a Peguche, un petit poblet al voltant d'un llac enorme que ens recorda als poblets dels pirineus i d'allá comencem la caminada fins a arribar a la cascada de peguche. Una meravella de la natura! Dinem i seguim el camí fins a casa, quan ens n'adonem que hem fet el recorregut al revés, que ens hem estalviat de pagar l'entrada i que hem pogut obviar lo turístic del lloc. Així... totalment recomanable iniciar la caminada des del llac fins a otavalo, a part fa baixada! :P

Estem un dia comprant algunes llavors per a seguir fent artesanies i durant la nit trobem, per fi, un lloc amb bona música. Es un bar que es diu el Fauno, amb gent de molt bona onda.

I fins aquí Otavalo, tenim ganes d'arribar a l'esperada Colombia!

cascada de Peguche

llacuna de Peguche

Quito i la meitat del mon

caminant per l'Ecuador....

Des de Mompiche, el cuarteto francocatala agafa un bus fins a Esmeraldas (5 hores). Es boig que el bus ens esperi fins que acabem de dinar... coses que passen en aquesta part de mon a on els horaris son més aviat relatius! I d'alla un bus de nit fins a la capital.

A Quito hi arribem de bon matí i ens allotjem a l'hotel Santa Teresa, al carrer Sucre, ben a prop de la plaza San Francisco. Ens surt ben económic per ser una ciutat (4 dolars per persona). Allá de nou un acomiadament, el de la Miriam, que ha de tornar a Bogotá i ens deixa amb unes ganes bojes d'arribar a la locombia que ella ens explica.

Som un altre cop tots tres i decidim quedar-nos un dia més a la ciutat per anar a fer una mica el guiri i arribar fins a la meitat del mon, o el lloc a on es suposa que es troba la linia de l'Ecuador. El tema es que no es posen giare d'acord i existeixen 3 meitats del mon!!! La primera, o la oficial, es un parc a on hi ha un monument i et fan pagar 4 dolars per passejar-hi!!! La segona meitat es la dels inques, a on hi ha un museu a l'aire lliure i t'expliquen coses ben curioses sobre fisica i astronomia. I existeix una tercera meitat perduda entre les montanyes. Nosaltres ens decidim per la dels inques, dels que anem aprenent al llarg del viatje. Així acabem fen alguns descobriments interessants:

a) el suposat mite de que l'aigua gira al revés en un hemisferi i a l'altre es.... CERT!!! Totalment comprobat, que ho vam veure amb els nostres propis ulls. Resulta que ho va descobrir un francés i no va ser al lavabo! ja!

b) a la linia de l'Ecuador peses uns kg de menys.... fins aquí fantástic... pero per aixó mateix també perds la forca i l'equilibri. Vaja si camines per la meitat del mon sembla que hagis begut massa licor de canya!

c) a la linia de l'Ecuador pots posar un ou de tal manera que s'aguanti dret... cal dir que a les fotos ja veureu qui va ser l'únic a aconseguir-ho....

Després de ser una mica més sabis, vam agafar el bus per tornar a la ciutat, i segurament estavem tant capficats amb els nous aprenentatges que gairebé fem el recorregut d'anada i tornada!! pajarus!

Hem de dir que Quito és una de les ciutats més boniques de les que hem trepitjat a sudamérica. La resta de dies els vam passar passejant pels seus carrers blancs i pel barri antic, ple d'edificis colonials.

ho va aconseguir...

amb moolta paciéncia...

la marina i....

.... la sandra la van perdre!

Miriam, ens veiem a la tornada...

Trobada amb la Miriam a Mompiche

Sortim de Canoa en bus fins a Pedernales i d'allà ens fan cambiar tropecientes vegades més de bus fins que, ja de nit, el conductor ens deixa en un encreuament i ens diu que quan passi un auto li fem senyal per que ens acosti al poble. Es el camí que porta a Mompiche, que ni tans sols està asfaltat i creua un bosc tropical. Amb cara una mica perplexa ens quedem enmig del no res mentre ens ataca, sense cap mena de pietat, una gran plaga de mosquits!!! el paradis sempre té els seus petits i molestos inconvenients....

Quan ja tenim el cos ple de picades passa una ranxera que ens recull i ens deixa prop del poble. Allà dormim a l'Hospedaje Carolina (5 dolars per persona) amb bany propi i una petita cuina.

A Mompiche posem el nostre primer parche i venen alguna cosa. Ens dediquem a menjar peix que comprem, o que ens regalen els pescadors, a beure sucs de fruites de les que no ens sona ni el nom (com el Lulo), a banyar-nos a platjes desertes, a disfrutar de les postes de sol i sobretot a celebrar la trobada amb la Miriam, una altre catalana, amiga de la Sandra, que treballa per una organització d'ajuda a les victimes del conflicte a Colombia. Així el trio es converteix, per uns dies en un cuarteto franco-català.

sucs naturals per esmorzar!

playa negra...

amb els peus negres....

Buscant la calma: CANOA

Marxem de Montañita després de més de deu acomiadaments sense èxit, estàvem realment atrapats!!!! Ens acomiadem de la gent que hem conegut i sobretot de la nostra pendeja Maria i el que serà el seu futur marit, l'Alejandro. Sembla que ens tocarà bodorrio al Perú!!! (això es el clar exemple de brichero... jsjsjsjs).

El viatge que ens espera fins al proper destí es ben entretingut. Agafem un bus fins a Manta (unes 4 hores) i d'allà ens diuen que l'últim bus que va directe a Canoa ja ha sortit (com sempre tard). Llavors agafem un segon bus fins a Bahia de Caraquez. Allà hem de creuar el pont més gran d'Ecuador. Segons ens diuen son 10 minuts caminant. Quan arribem... el pont fa kms!!!!! caminant??? nooooo! agafem una lanxa que ens creua fins a San Vicente.

Així ens toquen uns 15 minuts de lanxa en la qual casi cauen les motixlles al mar vàries vegades... ufff! Un cop en terra ferma, agafem un tercer bus fins a Canoa. Hi arribem de nit i anem a parar a l'Hostal La caida del Sol (4 dolars per persona en un ambient ben familiar) a on cada dia ens desperten i en diuen bon dia tots els nens de la familia als qui acabem fent tallers d'artesanies....

Canoa es un poblet bastant més tranquil, pero igual de turístic que Montaíta. Sembla que tan sols en un parell d'anys aquests carrers que veieu a les fotos estaran plens de turistes i d'artesánganos que volen vendre als turistes.

Tot i que avui per avui encara es pot disfrutar de la platja, que está més aviat deserta.....

pero sempre trobem gent amb qui passar bones estones.....

el millor de tot es que trobem el restaurant d'un català instal.lat a Ecuador des de fa molts anys que ens prepara uns calamars i unes gambes a la planxa per xupar-se'n els dits!!!!

mmmmmm......!!!!