domingo, 27 de febrero de 2011

Cartagena de Indias

Cartagena és la ciutat romàntica per excelència de Colòmbia! Amb un barri colonial a on vivien els espanyols i on les muralles parlen per si soles.... muralles construides amb la sang dels esclaus que ja no servien per treballar... històries dures entre els murs....
Nosaltres vivim al barri de Getsemaní, es el barri a on vivien els esclaus, que també es realment encantador. Dormim a la pizzeria - restaurant Pavia, a on aconseguim una habitació per 35.000, prou bé per ser al centre d'aquesta ciutat re cara!
A Cartagena fa tanta, però tanta calor que no es pot fer massa més que estar davant del ventilador i sortir quan el sol es pon a viura la vida dels carrers de la ciutat, i parar a qualsevol bar per descobrir el son de la salsa colombiana i trasnportar-se en el temps, per imaginar-se com havia de ser la ciutat quan la gent arribava a aquest famós port per buscar-se la vida.
Tot això explica una mica el caràcter de la gent de la zona, el fet és que tothom té negocis, diriem no del tot legals, per intentar viure una mica millor. És en aquesta ciutat a on també comencem a entendre una mica la història d'aquest pais tan boig, els militars omnipresents i la història dels seus grans "narcos" que tenyeixen una mica el caràcter de la societat colombiana.... en efecte: un pais que s'ha de viure per entendre'l.... no deixa de sorprendre'ns cada dia!!!!


aquesta és la cartagena que vam conèixer.... de nit!!!

El Rincon del Mar

Tal i com el seu nom indica... aquest es un altre lloc idíl.lic perdut al Carib colombià. Això si, si arriba després de unes quantes hores de bus entre Lorica i San Onofre i d'allà un auto fins al paradís!!!
Dormim a una cabanya al bell mig del poble. Es un lloc molt net i acollidor que l'administra una senyora re linda. Ens cobra 10.000 pesos per persona, pero el lloc s'ho val. De seguida ens sentim com a casa, tenim cuina, bany i..........una fantàstica dutxa!! ueeeeee!
Redescobrim de nou la sensació de l'aigua dolça que et cau pel damunt i aprofitem per fer neteja de tota la motxilla. Ens dediquem a la bona vida, a cuidar-nos, a menjar fruita i a fer vida tranquila en aquest indret a on les fotos parlen per si soles....



















somrient.... la bona vida!!!

jueves, 24 de febrero de 2011

Caribeando....

Un cop arribem de nou a Turbo, decidim seguir descobrint la costa caribenya. Així agafem bus fins a Necocli, despres un segon bus que ens porta fins a un pont derruit a causa dels forts aiguats de l'últim mes. Atravessem el pont caminant i allà agafem un tercer bus fins a Lorica. Des de la ciutat, amb un auto, arribem fins a San Bernardo del Viento, poble que ens havien recomanat com a molt acollidor i amb poc turisme d'aquest que no ens agrada.

Allá dormim a l'Alojamiento Tropical per 5000 pesos. Bon preu per una habitació passable... Com que és dissabte al vespre, decidim sortir a la placa principal per veure l'ambient i la veritat es que es ben ben extrany.. la gent ens mira de manera desconfiada, ningú se'ns acosta com es de costum als poblets i notem una onda diferent en la gent....

Parlant amb el senyor de l'hostal ens explica que el poble està en "Zona Roja", que vol dir que no es una zona gaire segura.... Resulta que fa 3 setmanes van matar a dos estudiants de Bogotá perqué es pensaven que eren polis!!!! ai, ai, aaaaai!!! La veritat es que ens entra una mica el cangueli i tot i que el sr. ens dona indicacions dels llocs a on no ens hem d'acostar i dels llocs segurs, decidim anar a dormir i marxar a primera hora del matí...
Com sempre... cada dia es una sorpresa a Locombia!!!!

Ens aixequem i marxem fins a Paso Nuevo, cal dir que hi arribem amb moto i carregats amb totes les motxilles... un cuadro, vaja! Hi anem decidits a agafar una panga que ens porti a Isla Fuerte.

Quan arribem al poble i després d'estar regatejant el preu de la barca ens adonem que no tenim plata i, ni a Isla Fuerte ni a Paso Nuevo hi han caixers automàtics.... Desastre!!!! Així que quan ja teniem un bon preu, resulta que no podem sortir cap a la illa, pero sempre hi ha una opció millor..... Paso Nuevo resulta ser un poble ple de gent re acollidora, tothom ens ajuda a buscar un lloc per dormir, un lloc per menjar i ens fan sentir tant bé que decidim quedar-nos-hi uns dies fins que aconseguim la plata per anar a la Illa.
Dormim a casa d'una familia que ens deixa dormir per 7000 pesos... l'únic inconvenient: no tenim dutxa!! Però tampoc importa massa els primers dies.... allà ens banyem al carib i disfrutem del volcán de lodo, que sembla que ho cura tot, tot i tot!









si, si....acabem tots enfangats aquí dins....


escoltant el carib....


sentint-lo
A Isla Fuerte hi arribem després de 40 minuts en panga. Aquest cop un viatje molt més tranquil... això si, al arribar a la platja, com sempre, militars que ens registren.... ishhh! Que poc ens agraden!!
Dormim a casa de l'Estel, que té una cabanya de fusta, una mica desastrosa, a la part alta de la illa. Ens deixa l'habitació per 6000 pesos cadascú.
Hi passem una setmana.... cuinant els peixos que cambien a foc de llenya, baixant a la platja a fer la dutxa diària (a la illa hi ha escasetat d'aigua i no hi ha llum), descobrint la vida diària de la gent... també fem una excursió al "arbol que camina" i no trobem mai la "cueva de Morgan", que es a on es suposa que hi ha amagat el tresor d'aquest pirata que navegava per aquests mars.





caribeando....

l'arbol que camina resulta ser un ficus enooorme!



ens sembla tret d'una pel.lícula...

I al final, entre llegendes de pirates i històries de la vida real marxem de Isla Fuerte amb la única il.lusió de trobar una mica d'aigua dolça que ens caigui de dalt, per gaudir d'una sra. dutxa!!!

domingo, 20 de febrero de 2011

Onades a El Aguacate...

Arribem a Turbo de bon matí i agafem una panga (són les barques de fusta amb motor, estil caribeny) que ens costa 50.000 pesos per persona (carisim per viatjar entre quatre fustes) i ens portarà fins a la Bahia de El Aguacate, que es troba a dues hores caminant de la frontera amb Panamà! iujuuuuuu!

Pujem a la panga gairebé dels últims i, curiosament, només queda lloc al davant de tot... Al cap de mitja hora, quan sortim de les aigues tranquiles que envolten el port de Turbo i entrem a alta mar, entenem perquè: la panga, amb les onades, fa tants de salts que tots els que anem davant, incloses les motxil.les i l'equipatge, ens passem les dues hores i mitja de viatje fent bots!!! Fins i tot en algun moment veiem perillar les nostres coses, que per poc no fan glu glu glu al mar.... aiiiiiii! Després de brincar i brincar, de riures nerviosos i de passar la tensió, el resultat és un mal de ronyons que ens dura tot el dia! Però l'important és que arribem al destí, les 3 motxil.les i nosaltres sencers. Proba superada!!


Un cop allà anem a dormir a La Caracola, és la casa de l'enano i la mona, que son una parella de Bogotá que fa uns anys han deixat la ciutat per venir a viure entre la natura a una cabanya de fusta, a aquesta badia que hi ha poc més de 50 persones.


Allà penjem l'hamaca per 10.000 pesos (per nosaltres un preu excesivament car, tot i que l'entorn bé s'ho val). Tenim cuina, bany i una dutxa a l'aire lliure i compartim els dies amb ells, el gat, el gos i una mica titi....


En aquest lloc tot es resumeix en verd i blau: selva i mar... pura tranquilitat!!! Ens adormim cada dia amb el soroll de les onades i obrim els ulls amb la claror del sol que surt pel mar i ens acabem de despertar quan la Lucy (la mica) ens salta a la cara per dir-nos bon dia o ens puja el gat dins l'hamaca.... Això és el Carib!!!!!


Durant la setmana ens dediquem a fer passejades fins la platja. S'ha de tenir en compte que a les hores de sol es pot fer ben poca cosa perquè la calor és ben insuportable i quan es pon el sol ja no es pot fer res de res perquè no hi ha llum. Així que durant els 5 dies que ens passem allà ens dediquem a anar a la única platja a on et pots banyar (per les onades), a cuinar, a descobrir i menjar els fruits que cauen dels arbres (com el pan de arbol o el sietesabores), a fer infusions amb la flor de jamaica i a experimentar amb el coco i el plàtan a la cuina. Son uns dies vivint a un autèntic paradís enmig de la selva!!!


una delicia... el pan de arbol....









L'únic inconvenient és que, com sempre, arribme als llocs al moment equivocat! Resulta que el mes de febrer és el mes amb les onades més fortes, de fet... onades gegants, que no ens permeten sortir cap dia amb lanxa per anar fins a la Miel o a Sapzurro, que son les platjes de Panamà!

Al final, ens decidim per l'alternativa... caminar! I tot i la calor fem una caminada d'una hora enmig de la selva fins a Capurganà, que és el poble que es troba a la frontera amb Panamà. Allà ens recompensem per l'esfors menjant un bon plat de pargo rojo, que és el peix tipic d'aquestes aigües. A la tornada se'ns fa de nit pel camí i ... ara ja sabem que passejar per la selva sense llanterna pot arribar a ser una experiència ben estressant... uffff!

la platja i l'esglèsia de Capurganá


Han estat uns dies al paradís pero decidim seguir descobrint el carib, així que ens aixequem de bon matí per esperar la panga que ens tornarà a portar a Turbo. Aquest cop ens sentem ben enrera... el màxim possible, per salvar el cul! Del que no ens salvem es de les onades... quan arribem a port sembla que hem creuat la badia nedant! mai millor dit... tenim aigüa fins i tot al passaport!!!
glu, glu, glu....

Un cap de setmana a Medallo....

per posar-hi color.. evidentment la foto no és nostra...

Medellin, o Medallo com diuen alguns colombians, és la capital de la moda de Colòmbia i també la capital per excel.lència del tràfic de cocaina. Es pot dir que és una de les ciutats més modernes del pais i tots el colombians en parlen meravelles.

Ens han explicat mil històries sobre els barris que es troben als suburbis de la ciutat, que podrien ser com les faveles de brasil. Nosaltres no vam estar als suburbis, pero el centre de la ciutat ens va semblar com qualsevol altre ciutat moderna, sense massa encant i amb un clima tan càlid que només és suportable si tens el mar a prop. Com que no és el cas vam decidir quedar-nos-hi ben poc, tal sols un cap de setmana per preparar la nostra futura aventura al carib.

A la ciutat hi vam arribar de nit i vam anar a para a l'Hotel Conquistadores, un lloc sense massa onda al centre, que ens costava 16.000 pesos. La veritat es que se'ns sortia del nostre pressupost però a aquelles hores no ens venia gaire de gust seguir caminant, ja que com tots els centres de les ciutats colombianes després de les set de la tarda la vida al carrer passa a ser ben poca i només hi queda la gent que, suposadament, pot ser susceptible de robar-te.

I llavors que fa la gent de nit a Medellin??? Cap a El Poblado! També l'anomenen la Zona Rosa i está situada entre el Parque Lleras i el Parque de El Poblado i son unes 5 cuadres plenes de bars i discoteques de lo més "cheto" (pijo) amb un ambient ben divers que facilment et podria transportar a qualsevol nit a Barcelona.

Així, passat el cap de setmana i fetes les compres i els aprovisionaments de menjar agafem un bus de 10 hores que ens transporta fins a Turbo. Com sempre no som gaire amants de les ciutats.... tenim ganes de tornar a fer servir l'hamaca.......... ganes de CARIB!!!!!!!

Salento.... un cafe???

Marxem de Cali amb ganes de natura, així que decidim agafar un bus fins a Armenia i després un altre fins a Salento. Un petit poble situat enmig de la zona cafetera. Café colombia, fresqueta i natura!!!!
I arribem a un lloc com el que veieu.....





A Salento trobem un Hostal que es diu Estrella sin fronteras. La veritat es que és un d'aquells llocs que no ens agraden gaire, ja que hi ha persones de tot arreu menys colombians. Pero al final ens hi quedem ja que el lloc es ben acollidor, amb un jardí enorme a on llindar l'hamaca i l'amo té molt bona onda i acabem aconseguint que ens faci un descompte. (paguem 12.000 pesos colombians).
Que té interessant Salento? doncs només passejar pels carrers del poble ja et transportes a una altre época, tot i que hi ha carrers altament turístics. Sorprenent, mirar dins una cafeteria, mirar la má de l'home, veure una corda, seguir-la i adonar-te que está aguantant el seu cavall que l'espera a l'acera mentre ell disfruta del seu tintito (cafeto). I arribar al mirador a on tens als teus peus tota la vall també val la pena.... alla passavem hores i hores.
I sobretot el que més val la pena es el Valle del Cocora, i el riu Quindio. En aquesta vall es on es troben les palmes de cera, que diuen que son les més altes de la zona. Nosaltres ens van decidir a fer la caminada per la vall. Per evitar anar amb tots els turistes, vam posar-nos a la ruta a fer dit. Un camioner ens va recollir de seguida i ens va acostar a l'entrada del parc. Allá va comensar l'aventura.... caminant, caminant vam arribar al riu....




Com veieu cadascú el va creuar al seu estil.... :P Tot i que cal dir que al final tots vam acabar posant el cul al tronc... ja que no hi havia manera d'aguantar l'equilibri dempeus!
Al cap d'unes dues hores de caminar el cel s'anava ennegrint fins que.... GRAN TEMPESTA!! Alguns diran que son excuses per no caminar, qui sap! jejeje! Sort que ens vam poder aixoplugar a una cabaña de fusta.... Quan va parar una mica, la decisió més sensata va ser tornar per on haviem vingut i, es clar, el més divertit va ser tornar a creuar el riu, pero aquest cop amb el tronc mullat!!! Al final proba superada.... igual, tot i la pluja, el paisatge era ben bonic....

...i a tot aixó hi afegim la banda sonora, música que ens ha anat acompanyant des del Perú, pero que ens feia imaginar com seria colombia i el seu café...

D'aquí a Bollywood!



Estem re felices.... pels que encara no ho sabeu el nostre blog ha sortit a la pàgina web de noticies de TV3 i Catalunya Ràdio:




gràcies Vadó!

sábado, 19 de febrero de 2011

Benvinguda a Locombia: salsa, cafè i militars.

Atravessem la frontera Ecuador-Colombia cap a la tarda i la veritat es que no és un lloc gaire acollidor, sembla que hi ha dos persones sospitoses per metre cuadrat... la nostra recomanació és passar la frontera de dia (ho diem per experiència, que la vàrem passar ja de nit, i no fa tanta gràcia).

Així, amb un segell més al nostre passaport i trepitjant, per fi, terres colombianes, agafem un bus de 10 hores fins a Cali.

La ciutat de Cali, segons els colombians, és la capital mundial de la Salsa; la salsa de la vida, com diuen aquí. I aquest és el nostre pla... intentar deixar de ser dos ánecs a la pista!! Ara ja us avancem que amb el cap de setmana que vam passar a la ciutat no ho vam aconseguir.....


Vam arribar a l'Hostal Tostaki al barri de Sant Antonio (17.000 pesos per persona) Un preu carississim, pero la veritat es que feia molt de temps que no estavem en un lloc tan acollidor. Vam trobar gent amb molt bona onda, ens van donar la benvinguda amb un bon café colombià i vam decidir quedar-nos una nit per disfrutar dels avantatges del hostel, com el DVD.... (ens moriem per veure una bona peli!) i després marxar a buscar alguna cosa més apropiada al nostre pressupost.

Vam trobar el Residencial Mario al centre (5000 pesos per persona) per una habitació a on no et podies aguantar a la paret, perque era de cartró i el més possible era que caiguessis a l'habitació del costat.... pero aixó, ben barat!

Als 5 minuts de trepitjar terres colombianes, després d'un bon café, vam sortir a passejar i ens creuem un noi, que no semblava arribar als 18 anys, vestit de militar i amb una super metralleta que mai haviem vist de tant a prop! Resulta que les pintes de hippie de l'Hugo son un iman per als policies, així que ens demana la documentació i registra de dalt a baix a l'Hugo. I ens demana, fins i tot, de mostrar-li els dits per saber si fumem "bareto" (com diuen aquí a la marihuana) però... no saben que els europeus fumen amb boquilla de cartró?

El moment surrealista va ser quan el noi li va trobar a l'Hugo un paper mig llefiscós ple de xocolata d'algun dolc que s'havia menjat. La conversa va ser així:

-Que es esto senyor?

-No sé, un papel...

-Y porque lo lleva, eh?

-No sé, por no tirarlo al suelo.

-Y porqué no lo ha votado??

-No sé, porque no hay basuras....

Mentrestant el policia examinava minuciosament el tros de paper, desconfiant i convencut que en algun lloc l'Hugo havia de portar droga.

-Pues este papel se lo requiso.

uhm... la cara de tots tres era un cuadro, la veritat es que se'ns escapava el riure per sota el nas amb la confusió del militar que pensava que l'enganyavem... i l'Hugo encara li diu:

-seria tan amable de tirarlo a la basura?

La veritat es que amb tot aixó ens vam adonar que la situació va ser un: BENVINGUDES A COLOMBIA! Teniu pinta de hippies i us perseguirem per tot arreu.

Així, a part dels dies de café i les nits de salsa, vam estar passejant per Cali, vam pujar al mirador de la Cruz a on es veuen vistes de la ciutat i podem dir que va ser un cap de setmana cinematogràfic.... vam trobar una sessió de cine alternatiu a un centre cultural!!

Cali, ciutat amable, de gent acollidora, es el petit tastet del que será colombia! Una Chimba!!!!


Que es pot esperar d'un pais a on les farmacies tenen aquests cartells? Drogas las rebaja, propietaris: integrants de l'antic cartell de Medellin (neteja del narcotràfic)


i els missatges del tabac??

Benvingudes a LOCOMBIA!!!!