Parc natural Toro-Toro

No us espanteu no estem fent apologia dels toros, toro-toro en quechua vol dir fang i si... tot estava ben ple de terra, però seca... que fa mesos que no veiem ploure.

Vam arribar al Parc Natural de Toro- Toro no sense certes dificultats. Així, vam viatjar en una nova modalitat de bus a Bolivia, el Central... us preguntareu que és el central? Doncs és el passadís del bus, que a Bolivia no medeix més de trenta centímetres. Bé, doncs vam passar unes meravelloses sis hores allà mig, compartint l'espai amb setze persones més. Recordeu que el bus anirà ple de bosses inmenses de no se sap el què, caixes amb gallines, les mamites carregades amb les seves bosses de colors... Ben boig. Però... això és Bolivia.

Aquest no és el bus de Toro-Toro (és el que va agafar en Robert des d'Uyuni)...però és per que tingueu una idea dels transports públics

Ens vam quedar al primer hostel que vam trobar... que es troba just davant de la parada del bus. Arribem de matinada així que a dormir... Ens aixequem ben d'hora i anem a la Oficina de Turisme, on has de pagar l'ingrés al parc, també ens informen que totes les excursions les hem de fer amb un guia. Així, fem la nostra primera excursió unes hores després. Al nostre hostel coneixem a un grup de bolivians amb els quals compartim el guia i la excursió. El primer que fem és anar a veure les petjades de dinosaures... Enormes, gegantines i molt ben marcades. Després anem al vergel, pugem i baixem uns 800 esglaons... Bufff! Però val la pena! Unes cascades precioses i també veiem la "garganta" més espectacular que fins ara hem vist.

El peu de la Marina i la petja d'un Tyranosaurus Bolivianacus....segons estudis de Hugas,M. Hernández,S & Hugas,R. aquest exemplar gastava un 156 europeu.

Al dia següent iniciem una altra excursió: GRUTES! Primer anem a veure unes coves on vivien els avantpassats, són molt boniques... Però ja estem una mica cansats del grup amb el que viatgem que en comptes de bolivians semblen japos... no paren de fer fotos! Escalem i tot! Sense cap tipus de seguretat.

Després d'aixó, ens dirigim a les grutes, on ens endinsem! Primera experiència d'espeleologia!! Preciós i espectacular! A més, la Sandra és capaç de superar la seva claustrofòbia i surt d'allà amb un subidón important!

Sandra! Estàs dintre d'una gruta!
Crec que aquí encara no haviem passat pels "millors moments" ....per això reiem?

Ara si que hi som....

Al dia següent (havent reservat, primer, però el bitllet de bus) tornem cap a Cochabamba, per arribar al nostre proper destí: La Paz...

La contra d'en Robert:
Avui....El tamany Bolivià
Hi ha una dita anglesa que diu "In Rome, do what romans do"....o sigui involucrat en el país que vas. Això implica moltes coses...menja el que mengen ells per molt estrany que sigui i descobriràs les magnífiques peculariats culinàries del pais....passeja per on passegen els seus ciutadans i conversa amb ells, és enriquidor.....viatja com ho fan ells.....Però ep! Stop! Aquí és on t'adonaràs que a Bolivia no gasten les mateixes mesures que a Europa.

Una persona de 1,83m com jo està exposada donar-se cops de cap amb les portes de les cases de tamany bolivià, dormirà en llits de tamany bolivià (de 1,70m a 1,80m), anirà a autobusos de tamany bolivià (on és millor que deixi les cames a la bodega del bus amb la motxilla).
El tamany bolivià importa! I no, no estic pujat a cap pedra.

De camí per Bolivia

Resum de les nostres peripècies per Bolivia, aquí afegim al nostre co-autor del Blog- Bolivia: Mr. Robert Hugas que penjarà algunes de les fotos que veureu, el nostre acompanyant i perdut per Bolivia.

Primer comentar que el transport i les dutxes de Bolivia mereixerien un únic post. No hem fet cap viatge a Bolivia que hagi sortit com s'espera... i les dutxes... aishhh que hem de dir de les dutxes... Es podria entendre perque en fem tan poquetes. Tenim aigua freda a baixes temperatures o tenim descarregues electriques en mig d'una reconfortant dutxa... Que màgic és Bolivia.

Trajecte 1: Sajama- Oruro

Agafem una movilitat (una furgo carregada de gent) que ens deixa a Patacamaya. Allà sembla que cap bus volgui parar per portar-nos. Finalment, ho aconseguim! Arribem a Oruro i allà ens acomiadem d'en Robert que marxa a fer el salar, que nosaltres, com ja sabeu (eh? fidels seguidors) ja hem realitzat. Bé, doncs a Oruro no hi ha res a fer, excepte... anar a unes TERMES! No sabeu tot el que va significar per nosaltres aquestes termes, després de que les dutxes siguin tant complicades! Vam estar durant hores en remull i va ser un dels plaers del viatge.

A Oruro vam tenir el nostre primer contacte amb els mercats autòctons de Bolivia. Allà ens va sorprendre, sobretot, el mercat de les bruixes... Es poden veure "pòcimes" i remeis màgics per a diferents problemes. Vam veure fetus de llames dissecades, mussols, serps i culebres... Que bé ens vam sentir al mercat de les bruixes! Ben boig!

Com us diem, no hi ha gaire més a fer en aquesta ciutat que té un parell de parcs, però no gaire interessants, així que, ràpidament, marxem direcció a POTOSÍ.

Trajecte 2: Oruro- Potosí

Gran sorpresa en el trajecte. El bus ens deixa en mig de la carretera i el conductor ens diu que hem de caminar fins a la tranca (la barrera d'entrada a la ciutat) perque està tot bloquejat, però que no ens preocupem perquè està "aisito namás". I una merda! Una hora caminant a una alçada important (4.060m) carregades amb les motxil·les. Al mig del camí (que està tot col·lapsat amb camions, cotxes, busos, furgonetes i gent) ens trobem amb una barricada, focs plantats al mig de la ruta i pedres tirades per tot el camí. Es tracta d'una manifestació que es realitza al departament de Potosí en contra d'algunes mesures adoptades pel govern central.

Arribem a la tranca i allà agafem un taxi que ens dugui fins a la ciutat, però sembla impossible ja que tot està realment col·lapsat i els nervis de la gent es fa patent... Algunes baralles vam poder viure.

Arribem a la ciutat, on hem d'esperar a que vingui el germà de la Marina d'Uyuni, sembla difícil ja que totes les carreteres d'accés i sortida a la ciutat están tallades. A més, hi ha piquets per tota la ciutat i tot està tancat, així no tenim res per fer. Una tarda, assegudes berenant pel carrer, ens topem amb el germà de la Marina. Ueeeee! Aconseguit!

Passem un dia, i ens diuen que la vaga es tornarà indefinida i hem de trobar la manera de marxar... Dissabte al matí, els manifestants deixen unes hores de tranquil·litat al poble, però després tornen les barricades i els piquets, així que... aprofitem i sortim per potes!!!

"Esto vale un Potosí!", la montanya del fons és el Cerro Rico, d'on els espanyols van treure tones i tones de Plata.....i on, durant aquests 200 anys d'explotació colonial hi van morir 8 milions de persones.

Trajecte 3: Potosí- Sucre

Per marxar de Potosí agafem un taxi fins a la tranca, la creuem caminant i allà hi ha un bus esperant per marxar cap a Potosí. Abans, però, ens intenten enganyar explicant que no hi ha busos i que hem de pagar una pasta gansa per arribar a Sucre! Però ens salva el conductor del bus que ens ve a buscar perquè necessita gent per omplir-lo i marxar.

El trajecte en bus va tot bé! Curiosament, recordem que això és Bolivia. Arribem a Sucre, que li diuen la petita França i és la capital històrica de Bolivia. Es tracta d'una ciutat colonial, i no sembla ser Bolivia, ja que tot és ordenat, net, blanc... també hem de comentar qúe és una ciutat molt turística... Això ens tira una mica enrera, de totes maneres, val la pena...

La ciutat ens encanta, passegem, sortim de festeta a beure uns quants Singanis... A més, hi ha festa a la ciutat, ja que celebren Santa Anna i ens trobem una fira ben ben curiosa, amb atraccions, però sense electricitat, així tot està tirat pels treballadors de cadascuna de les atraccions. Com ens recorda tot això a les festes de Blanes... Ens falten els focs artificials, la familia i els amics... aiiiisshhhh!

La Fira de Blanes de l'any 1964?

Ah! No ens oblidem! Allà ens retrobem amb la boja Maria, la gringa que no veiem desde El Bolsón! Ens va fer molt il·lusió!

Trajecte 4: Sucre- Cochabamba

Vam viatjar tota la nit en un bus complicat. La Sandra va compartir butaca amb una mamita que se li va adormir a les cames... Vam arribar de bon matí, vam haver d'esperar unes quantes hores a la terminal a que sortís el sol i quan vam sortir... directes a buscar un hostal a dormir...

Cochabamba és la ciutat dels parcs i de l'eterna primavera (no sabeu quina il·lusió ens va fer veure flors als arbres), i és el centre de l'Amèrica llatina. A una de les places hi ha un monument que ho recorda: ja hem estat al centre!!! Com avancem en el nostre viatge... També és la ciutat dels mercats, allà són gegantins, tant que t'hi perds dins... La vida als parcs és molt patent i un fet que ens va cridar molt l'atenció és que durant les tardes s'agrupen homes i inicien debats polítics (en aquests debats improvitzats mai no vam poder veure dones, tot i que un cop vam sentir com es parlava del paper de la dona en la societat...). Allà ens plantavem, a escoltar i intentar aprendre una mica.

Als mercats vam poder gaudir dels sucs naturals, dels almuerzos amb menjar típic (qui ens va dir que ens aprimariem a Bolivia??? IMPOSSIBLE!) perdre'ns entre els sacs de patates (hi ha tipus de patates que mai havíem vist a la nostra vida: grogues, taronges, dolces, negres, assecades... boniiissimes!). Bé, el major atractiu de la ciutat són els seus parcs.

De Cochabamba marxem cap al Parc Natural Toro- Toro! ES-PEC-TA-CU-LAR! En el pròxim post... ;)

La contra d’en Robert: Avui, que mengen els bolivians? (I)

Els bolivians s’alimenten d’hidrats de carboni, camuflats a l’arros, a la pasta (sempre passadísima de cocció...però passadíssima!) i a les patates.

Per esmorzar, hi ha venedors amb carrets plens de tucumanes i salteñas (uns tipus d’empanades de farina amb trosets de carn, pollastre, ou, fesòls amb molta salsa) acabades de fer i que pots amanir amb una mica ( o molt) d’aji, que és una salsa, que la pots trobar a tots els àpats, molt picant feta a base de guindilla i espècies com el cil.lantre o el julivert.

Per dinar, o almuerzo, el festí d’hidrats de carboni!! El millor lloc per fer un buen almuerzo són els mercats de cada població. Allà sempre hi ha una sala amb mamites fent dinars i grans taules on la gent comparteix experiències amb la cullera i la forquilla a la mà. L’almuerzo sempre consta de sopa de primer. Boníssima!! De quinua, d’arros, de pollastre, ben especiada i, evidenment t’hi pots posar ají. I després el plato, on sempre hi ha arros o pasta (o els dos!) i patates (fregides, bullides o diversos tipus de patates mini com els chuños) i despres una mica de carn com la milaneza (pollastre arrebosat), fricasé (parts del porc maserades), xoriços (sobretot a la zona de Sucre i Cochabamba) o silpancho (“carne de res”)

Per berenar, a mitja tarda, uns sucs de fruita, o uns vitaminados (que porten una mica d’algun complement energètic i mix de fruites) i unes tortes de farina amb un suc de blat de moro amb canyella que ara no m’enrecordo com es deia.... (perdudes, help!)... Es deia API i tenia una consistència un tant pastosa... uhmn... em sembla que no me'l demanaré més!

I per sopar.....al pròxim post!

Sajama

El viatge a Sajama va ser ben curiós. Vam agafar un bus a Arica (frontera amb Bolivia) amb direcció a La Paz i li van dir al conductor que ens havia de parar passada la frontera a Tambo, per allà agafar un bus que ens dugui a Sajama. El senyor conductor es va oblidar de nosaltres i trenta quilòmetres passats Tambo atura el bus, després atura a un camió i li demana al conductor que ens acosti fins a la entrada de la carretera a Sajama. Tot solucionat! Ens deixa a Lagunes, allà aconseguim una movilitat (una furgo) i per un mòdic preu (ens estafa) ens acosta a Sajama.

El Sajama és una montanya d'uns 6500m que és com les montanyes dels contes o les que dibuixen els nens. Una montanya espectacular amb la punta sempre nevada i la falda es troba un petit poble amb el mateix nom, que es troba dins el parc natural.

Unes magnífiques aigües termals davant del Nevado Sajama (6542m !!).

Arribem, busquem un hostel i mentre disfrutem del solet de la plaça, com aquell qui queda en el bar de tota la vida ens creuem amb el germà de la Marina, que ja ens estava buscant, com si res... a un poblet perdut de Bolivia.

El germà de la Marina i la germana d'en Robert

A Sajama aconseguim fer el que no vam fer a Atacama o a Uyuni. Vam veure uns geysers (que feien olor a ou podrit) i ens vam banyar a unes aigües termals just davant de la imponent montanya Sajama. I sense tour!!!


De nou... Això si, vam haver de contractar un guia per tal d'arribar on voliem, però era un autòcton del lloc que ens explicava contes mentre caminavem... Afortunades oi???

Marxem de Sajama... direcció Oruro.

Nit estrellada,(amb lluna plena!) a la plaça del poble de Sajama

Si!!! Avui ens hem pogut dutxar....bueno, més o menys....a les aigües termals (conta, no?)

Si, i tan que conta!

La contra d’en Robert Avui, com arribar a Sajama:

Per poder arribar a Sajama hi ha dues opcions:

Opció S&M (Sandra i Marina). Surt d’Arica (nord de Xile) i agafes un bus que va cap a La Paz, de ves-a-saber quantes hores, i li dius al conductor que et deixi al poble més proper a Sajama (Las Lagunas) i allà t’espaviles com pots. El conductor s’oblidarà de parar i al cap de mitja hora farà parar un camió perque et porti fins a Las Lagunas i allà doncs això, t’espaviles, només queden 20Km per una pista per arribar a Sajama. Fàcil?

Opció R (Robert). T’aixeques aviat i agafes un bus des de La Paz que va cap a Oruro i li dius al conductor que pari (i ho fa!) a Patacamaya, un poble al voltant de la carretera, ja que t’han dit que d’allà surten “movilidades” cap a Sajama. Menys si és el dissabte de cada quinze dies que fan mercat a l’únic poble a mig camí de Sajama, Cuahauara, llavors els micros només van del poblet aquest a Sajama. Et diuen que si arribes allà abans de les dues, potser encara queda algun micro cap a Sajama, sino a dormir a Cuahauara, a casa d'algú, perque no hi ha "alojamientos". Amb una parella d’israelians que et trobes allà perdudíssims pagueu 3 seients més (total 2€) del micro perque no esperi a anar ple i així pot sortir al moment i feu el trajecte de 3h en només dues. Arribeu tocant les dues. Busqueu pel mercat que ja estan desfent les paredetes i trobeu un microbus de 15 places on al final hi aneu 18 adults, 4 nens i la compra de tothom per una setmana. Ajudes a descarregar la compra a mesura que vas arribant a les cases de les mamites i arribes a la tarda a Sajama. Perds l’aposta, la Sandra i la Marina ja han arribat. Fácil, també?

Descarregant la compra a Las Lagunas.....si, allà dins hi caben 22 persones durant 4 hores

Records de Xile

Tenim el passaport ple de segells Argentina - Xile, en realitat, ja hem perdut el compte de les vegades que hem creuat la frontera... però a Xile hem estat al Sud (Patagonia), al centre (Santiago - Valpo i alguns poblets) i al Nord (Atacama).

Què és el que més ens ha agradat? Sens dubte la gent de Xile que ens ha acollit i ens ha fet sentir com a casa! Gràcies a tots! De Xile ens enduem amics que creiem que perduraran...

A Xile hem fet trekkings a Torres del Paine (o ho vam intentar), hem viscut les conseqüències del terratrèmol i ens hem dedicat a compartir amb la gent.

Sens dubte la millor ciutat? Valpo. Pel seu aire bohemi barreja de tradicio i creativitat moderna. A Xile, també vam fer el trajecte més llarg a dit (més de mil quilòmetres) i ens han passat les coses més inversemblats com per exemple arribar a l'escorxador de Santiago, sortir a la tv o ballar cueca amb mariners...

I, què podem dir del menjar? Fantàstic; peix, marisc, vam provar el ceviche, els entrepans replets de palta, mahonesa i salses varies. Ah! I no ens oblidem del vi xilé i el Pisco! yup, yup, yup!

Com a musica... Chico Trujillo i su medallita per les festes, tambe Kevin Johansen.... http://www.youtube.com/watch?v=2dUA_t8va-Y&feature=related (que tot i ser argentí el vam descobrir a Xile) i la Cueca!!

També aquí vam canviar el nostre accent, cal dir que al principi, no enteniem res de res quan parlen entre ells, al final, vam començar a cachar (pillar) que tota la estona és el mateix: cachai la wueá wueón??, carrete, polola/pololear, si pó, al tiro...

Realment, aquest pais ens ha tractat com si estiguéssim a casa! Hem arribat a pensar que aquest és un bon país per quedar-s'hi a viure... No us espanteu! Continuem viatjant i tornarem a casa... Algun dia!!!