Vilcabamba... la vall de l'eterna juventut?

De Vilcabamba, mhhhh... que us hem d'explicar de Vilcabamba... De ben segur es un lloc precios, be, en realitat, aixi ens consta. Peró, qué va passar? Vam trobar una caseta meravellosa de la qual no vam poder sortir-ne durant una setmana. Les raons, aqui en va alguna:

Aquestes son les vistes des del nostre balconet meravellos. A mes, teniem cuina i viviem alla mes amunt de tot el poble. Tot aixo va convidar al nostre refugi durant uns dies: escrivint, dibuixant, fent pulseres i, per fi, CUINANT. I no us ho hem comentant, pero tambe bebent de les aigues de les seves fonts que diuen que rejuveneixen i no sabem si es del tot cert, pero la ciutat esta plagada d'avis estrangers que busquen aquesta font de la eterna juventut. No en sabem la rao, pero si, en vam sortir ben rejuvenides: postes de sol estirades a les hamaques, bon menjar, relax...

Us volem explicar una mica sobre la nostra meravellosa casa, l'allotjament, es bastant car a la ciutat (set dolars per nit i persona), pero vam trobar una iaia asseguda a la porta de l'esglesia que ens va explicar que el seu fill llogava cabanyetes a molt bon preu. I, aixi es, 15 dolars (ah, passem de Nuevos Soles als maleits dolars) per una setmana... Vam haver de caminar molt, peró hi vam arribar i aqui en tenim els resultats, amb les millors vistes esperades...

Casa Nostra

La casa tota de fusta i amb vistes espectaculars a tota la vall incorporava les seves sorpreses, ens van dir els habitants que estava ocupada per un duendecillo, pero tranquils eh? Un duendecillo bo, anomenat Carlitos. Vam estar invocant i invocant al Carlitos, pero no el vam arribar a trobar mai, encara que hem de reconeixer que unes quantes nits de sustos amb els sorollets i la historia d'en Carlitos vam passar...

Per fi, una cuina, no sabeu quina emocio.

Disfrutant de la caseta

Es temporada de mangos a sud america, aixi, ens vam alimentar molt i molt be, i diumenge vam anar al mercat setmanal:

Ben contentes, que poc es necessita per ser felis

Una ma ritmica pel mig:


I els resultats:


QUÉ ES LA BONA VIDA... AQUI HO TENIU DONCS...

A part de la vida ermitanya... vam anar a passar el dia a la ciutat de Loja, que es troba a una hora de camí en bus. Loja es una ciutat bastant ordenada. El que més ens va agradar?? el Parque Jipiro, un enorme espai verd amb representacions dels 9 grans troncs etnoculturals de la humanitat, amb ple de missatges que evoquen la riquesa de la diversitat cultural. Realment interessant!!!

Un tastet d'Ecuador...

la suposada ranxera...

la frontera deshabitada...

Arribem a ECUADOR!!! Cal dir que en realitat creuem la frontera perquè en uns dies se'ns venç la visa dels 3 mesos de turista al Perú i no tenim ganes de pagar per cada dia d'il.legals.

El viatget es ben durillo: ni més ni menys que 36 hores!!!! Em sembla que ara per ara passa a ser el trajecte més llarg de tot el viatge, més fins i tot que el viatge en el camió de vaques fins a santiago! Tot i això va ser ben divertit creuar Perú-Ecuador per una de les fronteres més deshabitades...

Us expliquem: Primer vam agafar un bus de Tarapoto fins a Bagua Grande. Allà vam arribar a les dues de la matinada. Fins a les 5 de la matinada no sortien els autos per anar a Jaen, així que li vam demanar al vigilant de la oficina de bus si podiem dormir a dins amb ell... Al principi no estava gaire convençut, pero sembla que li vam fer pena... així que ens va deixar passar: total 3 hores dormint a terra!

Ens vam aixecar sense esquena i vam començar tot el seguit de trajectes amb cotxe: Auto fins a Jaen, auto fins a San Agustín i auto fins a La Balsa. Anàvem ben tranquiles pensant que dormiriem a tots els trajectes al cotxe, però es clar... a sudamèrica els cotxes s'amortitzen al màxim. Viatjàvem 7 persones!!!! Jo i la Sandra totes dues apretades al seient del davant. grrrr!! Total que de dormir res de res!

Al migdia vam arribar a La Balsa, que es el poble fronterer... on hi ha 4 cases, algun restaurant enmig del no res i un pont per sobre el riu que separa Perú de l'Ecuador (i nosaltres que pensàvem que travessariem en balsa.... ooooohhhh!) Al arribar allà, vam estar xerrant amb el poli d'immigració, tot era com d'estar per casa, la veritat es que es una frontera ben poc transitada i menys per gringues.... Com sempre vam arribar tard, resulta que la suposada ranxera que et porta de la frontera fins al primer poble d'Ecuador havia sortit feia 10 minuts! Es el nostre sinó! així que ens va tocar estar 5 hores de turisme per La balsa (amb una calor insuportable, sense haver dormit i a un poble que s'acosta als del lejano oeste.... ni una ànima! Fantàstic!!)

Al cap d'unes hores vam creurar el pont i cap a Ecuador... una altre frontera caminant! :) I aquest cop la situació va ser molt més divertida..... entrem a la policia per que ens segellin el passaport i ningú! Preguntem a una sra que passava pel carrer i ens diu.. "teneis que ir allà a la vueltita... estan en la cancha".

Nosaltres anem cap allà pensant que hi hauria una altre caseta i que ens trobem???? 6 paios vestits amb shorts de platja jugant al volei!!! vam entendre que ells eren els polis! jajajaja! totalment surrealista. Els vam deixar que acabessin el partidet i despres va venir el cap de la policia a posar-nos el segell, sense samarreta, amb la panxa a fora i els pantalons d'esport! Una bonica imatge de benvinguda!! aiiisshhh! ECUADOR promet!

Després... la suposada ranxera que ens portava a Zumba (el primer poble d'Ecuador) era un camió!!! si si si! un camió sense la caixa del darrera i uns seients xungos! Vam arribar al poble ja de nit, i després de sopar vam agafar un bus fins al nostre destí: Vilcabamba...

Total: sortida de tarapoto a les 17pm de dijous. Arribada a Vilcabamba a les 5 am de dissabte!!

Quan començava a sortir el sol vam buscar un lloc per dormir (us assegurem que després de 3 setmanes dormint en hamaca i dos nits sense dormir... mai haviem desitjat taaant un llit!). Després de mirar uns quants hostels ben cars, vam trobar una sra. que ens va contactar amb el seu fill, que tenia una cabaña per llogar.

Som afortunades... hem passat una setmaneta en una cabaña de fusta per un dolar diari, a sobre d'un petit cerro, amb les vistes de tota la vall de Vilcabamba als peus.... IMPRESSIONANT!!

On estem????

Marina...... Sandra....

....perdudes per....

Japó?

Paguís??

Marroc?

Xina?

Moscú?

NOOOO!!! Hem arribat a l'ECUADOR!!!! us ho expliquem al proper post!

Tarapoto i San Antonio de Cumbaza, selva peruana.

Cascada de Huacamaillo

sense comentaris....

a casa... amb els companys de pis: els pollets!

home, sweet home

els arbres de pomarosa tenyeixen el paisatge

la banda de San Antonio de Cumbaza

VIDA...

el nostre primer parche...

cacao

coca

...

amb l'Andreu a Nova Terra....

Arribem a la nit a Tarapoto, la ciutat de les palmeres. És una ciutat i com ja sabeu, no són gaire del nostre gust. Així que decidim que hem de marxar ben ràpid d'allà. El clima: moltíssima calor! Per fi, encara que ens agobia bastant.

Al dia següent anem a Informació Turística, hi ha molts llocs per anar a visitar, però tots ells molt turístics. Li preguntem a la noia que és molt maca si hi ha algun lloc on s'estigui més tranquil i ens envia a San Antonio de Cumbaza. Abans de marxar, però, anem a visitar la fàbrica de xocolata la Orquidea, ja que ens trobem en zona de producció de cacau!!!! Arribem tard per fer la visita per la fàbrica, però comprem xocolata i ens sorprèn: és la més bona que hem provat a tot sud-amèrica, xocolata negra de veritat, per fi!

A la tarda, agafem una mobilitat (un cotxe) que val 3 soles que ens duu per un camí sense asfaltar fins a San Antonio de Cumbaza, situat a nomès mitja hora de la ciutat de Tarapoto. Nomès hi ha un hostal a tot el poble, i amb el taxista, anem a buscar a la propietària a casa seva, i ens obra l'hostal per a nosaltres sols (viatgem amb un argentí durant uns dies). El poblet consta de quatre carrers i una plaça, l'hostal està situat davant de la mateixa. La dona ens dóna la clau d'entrada a l'hostal i es converteix en casa nostra. La zona és productora de vins, i anem a una bodega per comprar vi sec, allà el propietàri ens convida a seure i compartir un bon vinet i una bona xerrada. L'Hostal La Siamba, ens costa 10 soles, per habitació i dia: ESPECTACULAR!

El primer dia plou, i no podem anar a visitar la catarata de Huacamaillo, situada a una hora de caminata des del poble. Ens passem el dia voltant pel poble i ens crida molt l'atenció els altaveus de la municipalitat, que informen de tot tipus de coses. El més curiós es quan criden a la gent perquè es personin a l´únic telèfon que hi ha al poble en 10 minuts, per tal de rebre una trucada! Uaaa! Es com teletransportar-se en el temps!!!!

Per anar a les cascades hem de contractar un guia, que ens costa 15 soles, probablement, es pot fer per menys diners, però ens va semblar adequat, ja que el guia era un autòcton del poble. Hi anem al dia següent i ens encanta el camí, amb paisatge purament selvàtic, havent de creuar el riu Cumbaza (amb aigua fins a la cintura i una corrent de por!) durant un parell de cops! Arribem i estem unes hores banyant-nos a la piscina d'aigua natural i observant la fauna i la flora: moltes papallones de colors, granotes de colors, libèl.lules i molts i molts insectes ben curiosos. Ah! no ens oblidem dels nostres enemics número 1: els zancudos (mosquitazos)...

El poble està dividit en tres parts: La loma (que es on vam estar primer al hostal i hi viu la gent que té més diners), la bajada (que està just després de baixar unes grans escales i hi ha gent que té comoditats, però no tantes) i la banda (que es creuant el riu, a través d'un pont penjant i és on viu la gent sense gaires possiblitats econòmiques i són els que treballen a les chacres on planten plàtans, mangos, tabac, cacao... Cal dir que el pont només fa 5 anys que el van construir i abans la gent havia de creuar el riu per anar a qualsevol altre lloc. Aquest últim és la part del poble que més ens fascina i on decidim que volem quedar-nos).

Ens vam enamorar de la primera part, pero es que la segona... Ens ha robat el cor! Ens van dir que llogar una casa era molt i molt econòmic, aixi que vam decidir fer-ho. Però ens vam trobar que la que buscàvem estava ocupada, així, vam preguntar i ens van portar a una caseta feta de canya brava amb sostre de fulles de palma, que és del "ingeniero" que és amo de la meitat del poble. La caseta estava habitada pels pollets de la dona que cuida els terrenys i viu a la casa del costat. Ens van dir que anéssim a parlar amb un home, Ramiro, que és el que cuida els terrenys ja que el "ingeniero" viu a Tarapoto. Parlem amb ell i la seva família molt i molta encantadora, amb la qual, amb els dies establim una amistat molt bonica. Truquem a l'ingeniero i dóna permís per a que l'ocupem, pero sense pagar res! Que fuerteeee! Ja tenim hogar, dulce hogar!

Total, que vivim a dos metres del riu, dins la cabanya dels pollets, que quan plou vénen i entren amb nosaltres ocupant el seu lloc originàri, cada cop que hem de sortir de la casa hem de perseguir pollets i fer-los fora!! Ens comprem dues boniques hamaques, i ja teniem les mosquiteres... Queda tot preciós, tenim electricitat, però no la fem servir pels mosquits, vivim amb la llum del dia i la llum de l'espelma per la nit. La casa és un sol cuadrat, no hi ha bany, ni cuina. Fem foc a fora per cuinar (bueno, en realitat no ho fem cap dia, perque menjar al menjador costa cèntims d'euro i, sinó, molta gent ens convida a dinar o sopar a casa seva). El lavabo, doncs... la natura o un forat asèptic molt menys agradable que la natura. La gent ens mira per entre les canyes, tothom parla amb nosaltres i els nens volen venir tots a jugar. Ens toquen a la porta per regalar-nos fruita, per convidar-nos a casa seva, per mirar les nostres pulseres, o només per passar una estona junts, encara que no parlem!!! El nostre jardí són parres ja que es una zona vinícola i es produeix molt de vi (que ens recorda molt al dels pirineus), davant just de casa tenim un banc, sota una gran palmera i un arbre de mangos, que podem agafar sempre que volguem!!! Mengem pollastre de camp, el més bó que hem menjat mai, amb plàtan cuit al foc, fregit o sancochado (que és el mateix que bullit).

Ens passem el dia fent pulseres, llegint, banyant-.nos al riu i passejant per la natura. Seiem amb les persones a la porta de casa seva per conversar i ens barrejem amb les families del lloc. Cada tres dies, baixem a la ciutat, a internet, a comprar aigua mineral i algunes cosetes que al poble no trobem. No hi ha dutxes, la nostra dutxa és el riu, i el nostre disfrute i el nostre so per anar a dormir! Tot és increible!

Hi ha molts animals estranys, tambe hi ha lluernes, però no tantes com a la selva que vam estar abans (Madre de Dios), tot i que tampoc hi ha tants de mosquits com allá, cosa que agraïm enormement, però anem sempre a sobre amb el nostre repel.lent.

Just són les festes d'aniversari del poble i un dels dies, fan la festa a La Bajada, amb un concurs de menjars típics de la selva: ceviche de la flor del plàtan (exquisit!), bizcochito, inchicapi (que es una sopa tipica de verdures i gallina de chacra), ají de mani (com una salsa de cacahuet) , també els juanes de yuca i d'arròs (que es el menjar típic del poble, es un farcell de yuca o arròs bullit dins una fulla de bihau, un arbre de la selva), els tacachos ( plàtan a la brasa, machacat amb grasa de porc) una bomba pel cuerpo vamos!. El inguiri, que es plàtan sancochado. I un pollastre a la brasa, que es dels millors que hem probat mai. I si parlem de fruites... podriem escriure un post sencer... destaquem la pomarosa, que s'assembla a una poma vermella, pero quan la mossegues et ve olor a rosa....boníssima! Aquest mateix dia de la fira, a la plaça ens plantem amb les nostres pulseres i... tachán! Venem les nostres primeres!!! El que ens permet dinar sense gastar dels nostres diners! Què contentes estem!

Al poble del costat, San Pedro, viu l'Andreu, un català que ha montat un projecte molt i molt interessant. Ha creat una comunitat alternativa, encara en construcció que podem visitar i ens fascina. Podeu visitar la seva web i posar-vos en contacte si us interessa el tema, la veritat, nosaltres ho recomanem moltísim. La comunitat es diu NOVA TERRA (click a l'enllaç).

Després de gairebé 3 setmanes decidim marxar, ens costa moltíssim, ja que ens ha enamorat el lloc i les persones! Sembla que la nit abans de marxar la gent senti que ho farem i rebem diverses visites i moltes abraçades i molts petons... I marxem ben contentes i ben felices, després de viure uns dies molt i molt bonics a La Bajada, San Antonio de Cumbaza... Quants aprenentatges, altre cop...

Chachapoyas, bosque entre la neblina.

Fortalesa de Kuelap

entre la neblina....

Kuelap

els sarcòfags de Karajia (amb molt i molt de zoom...)

Marxem cap a Trujillo i allà viatgem amb una nova companyia de bus, Movil Tours, també de bona qualitat, però que no ens acaba d'agradar del tot. Arribem a Chachapoyas, cap a les sis del matí. Allà un taxista ens duu a un hostal, que ens costa 10 soles per persona. Encara no està lliure l'habitació, així que hem de deambular per la ciutat buida, fins a les vuit del matí.

Chachapoyas és un poblet de montanya, no tant turístic, es troba, sobretot, turisme del país. El poble, no és gaire encantador, però els voltants són espectaculars. La plaça de poble està plena d'oficines de tours, però ja sabeu que nosaltres no som gaire aficionades, així que ens acostem a la oficina de turisme. Allà trobem la millor informació que ens han donat en tot el viatge, el tècnic de turisme no nomès té informació d'on anar, com anar-hi, preus... Sinó que també ens parla de la cultura chachapoyas, la cultura del lloc, i ens passem una estona admirades amb ell.

Els llocs més emblemàtics que es poden visitar als voltants són: la catarata de Gocta (descoberta el 2006 i la tercera més alta en el rànquing de National Geographic), Kuélap (un lloc arqueològic de la cultura dels Chachapoyas), els sarcòfags de Karajía (exemple de l'estil funerari del regne), també unes coves, la ciudad de los muertos, la laguna de los Cóndores... la veritat aquest lloc de clima tropical dóna moltes opcions a fer, però també es necessita bastanta plata. Nosaltres, optem per visitar les runes de Kuélap i els sarcòfags de Karajía, ja que els altres llocs són molt més cars, degut a que la movilitat ha de ser privada i has de contractar un guia, la catarata està lluny i tenim previst, marxar més aviat cap a la selva.

Per visitar Kuélap, trobem un transport que ens costa 15 soles, surt a les tres de la matinada i a les sis arribes a la fortalesa. Que encara està tancada, però... això és Perú! La entrada a les runes és de uns 15 soles aprox. (no ho recordem gaire). Pots agafar un guia, que des de la oficina de turisme ens diuen que el preu és voluntari, però desrprés d'esperar molta estona, el guia ens vol cobrar un mòdic preu de 30 soles, nosaltres ens neguem i passem sense guia. Les runse són espectaculars i gens explotades, a dins, els treballadors ens donen les explicacions que el suposat guia/estafador, ens havia de donar. Les runes están molt ben conservades i ens fascinen.

Per arribar als sarcòfags de Karajía, hem d'agafar una altra mobilitat que també surt a 15 soles, i arribem al poblet de montanya on es troben els sarcòfags, camines una mitja horeta i arribes a un precipici a on es troben protegits per unes roques . Ens decepciona bastant, estan ben alts a la montanya, i els podem observar més bé, gràcies al zoom de la càmera... No val gaire la pena.

Destaquem que vam descobrir una problemàtica ben important a la serra. Ens expliquen que en molts casos, les nenes (a la edat de 9 anys) poden ser venudes a homes de mes de trenta anys per un parell de caixes de cerveses. Existeixen un gran nombre de casos de maltratament i violència familiar, també un gran nombre de suicidis de dones... El govern no inverteix en la solució del problema i hi ha una gran necessitat d'intervenció professional.

Tornem a Chachapoyas i marxem cap a Pedro Ruiz on hem d'agafar el bus que ens portarà fins a Tarapoto, selva Peruana!!

Peix, Marisc i més Ceviche a HUANCHACO

los caballitos de totora

chicharron de pescado!

ceviche mixto!

amb l'Angelo i el Tito... els nostres couchs a Huanchaco!

la Huaca del Sol

les pintures, que es conserven ben intactes!

transportant-nos en el temps....

Chan Chan

El viatge cap a Trujillo previst en 8 hores es converteix en una odissea de 16 hores, tot i que viatgem en una de les millors companyies (Cruz del Sur). Sembla ue és el nostre sinó en els trajeces després d'unes 5 hores de la sortida de Lima, alguna cosa falla al motor i ens quedem aturats, al mig del no res, durant 8 hores, esperant a que arribi un altre bus, que ha de venir de... Lima! Bé, ja ens coneixeu... metre la gent desespera... nosaltres dues profundament adormides! Així, en comptes d'arribar a Trujillo a les 6 ame, arribem a les 2 pm, mortes de gana, perquè no mengem des de les 8 del vespre.

Trujillo es una ciutat, així que marxem ràpidament per anar cap a Huanchaco, un petit poble de pescadors al costat del mar, que actualment s'ha convertit en un paradís pels amants del surf. (a una hora, a Chicama, ens expliquen que hi ha la onada més llarga del mon...). Nosaltres agafem un taxi i en uns 20 minuts ens plantem al poble. Allà ens espera l'Angelo, el nostre couch. Ell dorm a la botiga de surf, però com que tots 3 no hi cabem... al final anem a dormir a casa d'en Tito, l'amo de la botiga de surf, que ens deixa una habitació a casa seva per totes dues. Fantàstic!

Acabem d'acomodar-nos i ja son les 4 de la tarda... estem mortes de gana després de no menjar durant gairebé 20 hores!!! Un amic d'en Tito i l'Angelo ens porta a menjar peix a un huequito. Un huequito es un lloc petit, fosc, on no hi ha ni cartell i des de fora no t'imaginaries mai que hi fan alguna cosa semblant al menjar, pero el fet es que normalment la cuina es tan bona i tan casolana que ni un restaurant de 5 forquilles!! Així que qui viatji a Huanchaco ha de preguntar per El Choclo! Vam menjar tant i tant bé que, de nou, ens emocionem amb la cuina peruana! Un peix cuinat amb suquet (sudado de pescado) i trossos de peix arrebossat que ens recorden molt al calamar a la romana (chicharron de pescado) i d'acompanyament una cervesa "Trujillo". ESPECTACULAR! i tot per 14 soles (son uns 4 euros...) Evidentment ens fem clientes fixes d'aquest lloc!

Huanchaco es un poblet ben bonic, tota la platja està plena d'unes petites embarcacions per la pesca fetes de totora (que es un material típic d'aquesta zona i també del Llac Titicaca) i les anomenen caballitos de totora. Les barquetes a la sorra de la platja es la imatge típica del poble. Per nosaltres van ser dies de sol i platja, tot i que no ens vam banyar... feia fresqueta i les onades i les corrents eren bastant considerables... els surfistes estaven encantats! Aiii.. que no hi ha res com el nostre Mediterrani! També van ser dies de fogueres de nit a la platja i festetes de reggae a la sorra. Hi ha dos bars.. xiringuitos a la platja com els anomenariem nosaltres (sunkella i sun beach) on els divendres fan concerts de música reggae en directe! Per fi un lloc sense cúmbia.... com vam disfrutar!

També vam sortir de Huanchaco per veure els voltants. Un dels dies vam anar a visitar la ciutat, Trujillo. Agafes una combi i per 1 sol disfrutes de 30 minuts de cúmbia a tot volum (hi havien busos en els que et senties dins una disco mòbil) fins arribar a la ciutat! A Trujillo no hi ha massa cosa a fer, es pot visitar la plaça d'armes, que es semblant a totes les places de totes les ciutats de per aquí i pots visitar les casones, que son les cases típiques de la zona. Després de passejar ens vam asseure a una plaça anomenada "Plazuela del Recreo" i al cap de 5 minuts estavem xerrant animadament amb unes noies, dues peruanes i una argentina, que va resultar que també eren de couchsurfing. Així que vam acabar la nit amb elles de festeta trujillana!!

A part de la platja i les festetes, també vam recórrer la història dels moches i dels chimus i vam visitar les ruines que queden d'aquestes cultures pre-inques. Les que es troben més a prop de Huanchaco son les ruines de Chan Chan, de la cultura Chimú. Qualsevol bus en direcció a Trujillo et deixa al camí que va a les ruines. Es la ciutat construida d'adobe més gran d'amèrica llatina. Està format per petites ciutats enmurallades i tot el conjunt va ser la capital del reinat chimú. Després a uns 30 minuts, trobem la Huaca del Sol i la Huaca de la Luna. Van ser la capital de la cultura moche. La Huaca del Sol va ser un edifici destinat a la politica i la Huaca de la Luna tenia fins religiosos i es on es feien els sacrificis. Els temples estan bastant ben conservats i fins i tot es poden veure les pintures originals. També existeixen la Huaca esmeralda i la Huaca Arco Iris, però nosaltres ens vam centrar en les dues primeres ja que ens van dir que eren les més interessants. S'ha de pagar entrada a cadascuna (uns 10 soles) i pots visitar els museus respectius.

Així a Huanchaco passem una setmaneta molt còmodes a casa d'en Tito i amb l'Angelo, uns couchs de luxe (gràcies als dos!), disfrutant de boniques postes de sol i menjant el millor peix que fins ara hem probat a sudamèrica i també els millors ceviches (per si no us hem explicat es el plat típic del perú i es tracta de peix, o bé una barreja de peix i marisc, marinat amb llimona i una barreja d'espècies, entre elles culantro i rocoto... ben ben picant!). Això ens segueix confirmant que Perú es un pais ben ric en la gastronomia.

Després de la tranquilitat de la platja, tenim ganes d'activitat... ANEM de nou cap a LA SELVA!!! Direcció Chachapoyas! (de moment ens estalviarem els comentaris sobre el nom de la ciutat... jsjsjs!)

Esperant veure sortir el sol a LIMA

el parque del amor.... oooohhhh

batucada! ta ta ta ta....

Bé, després de Paracas, vam arribar a la capital, Lima, de nit i sense saber on anar a dormir. Ens van parlar tan i tan bé del barri de Barranco (barri bohemi de la ciutat) que al taxista li vam dir que volíem anar cap allà. Però no estàvem gaire segures dels preus i vam trobar un hostel a la guia al barri de Miraflores (barri de bona pasta) que era ben econòmic (Hostel La Casa del Mochilero; 10 soles) i cap allà vam anar. Com es d'esperar (surt a la Loonely Planet) el hostel estava plagat de guiris (persones amb el cap molt ros i una parla anglosaxona que evitem a qualsevol preu) pero al final vam trobar-hi molta tranquilitat i un ambient ben com a casa.... Ens hi vam quedar una setmana!!

Lima va resultar ser la ciutat dels retrobaments, la veritat no vam veure masses coses d'ella, però vam retrobar a gent d'altres indrets del perú que havia arribat a Lima per les votacions districtals i regionals. La veritat es que aquest tema es ben diferent al que a casa estem acostumats. Cada candidat fa la seva campaña política fins el dia abans de les eleccions i es gasta la seva plata en grans festes, que anomenen meetings, però no deixen de ser grans farres. Ens aquests meetings sempre hi ha música (tota la cúmbia que us podeu arribar a imaginar) i alcohol (que els propis candidats paguen). Espanta saber que a molts poblets guanya el candidat que més alcohol reparteix. Així, tot Lima estava empaperada de cartells electorals ben curiosos i música per tot arreu. Nosaltres voliem saber que era viure un meeting, així que vam anar al barri de Barranco a seguir una comitiva d'un candidat d'esquerres. Vam fer tota la volta pels carrers del barri perseguint un grup de malabaristes: monociclos, foc, claves i com a música (no espereu que seguissim a un grup de cúmbia) la BATUCADA que acompanyava! I ens anavem trobant amb altres "festes" de candidats rivals. Ben curiós!

Un altre fet que ens va cridar l'atenció va ser "La Ley Seca". Que es això? Doncs que 48 hores abans de les eleccions està prohibida la venta d'alcohol a supermercats, bars, discos. La ciutat de nit, aquell cap de setmana, estava ben i ben deserta. (tot i que feta la llei feta la trampa i d'això els peruans en saben un niu, ens vam assabentar de ple de festes clandestines). Així si vas begut a votar la multa es estrepidant, més que no anar a votar (que també està multat amb 70 soles). Votar ja no representa un dret, sino també una obligació.

El barri que més ens va agradar va ser el Barri de Barranco, amb cases espectaculars d'estil modertinsta (una llàstima, moltes d'elles abandonades). Per aquest indret vam passar moltes hores deambulant, observant el mar des dels diferents miradors, observant els colors i la vida del barri.

Un lloc ben curiós de Lima es el Parque del Amor, que es troba davant del mar, al barri de Miraflores. Com el seu nom diu es un parc dedicat a l'amor i als enamorats. Els bancs i la decoració ens recorden molt a l'estil de Gaudí, i estan tots coberts amb frases d'amor d'escriptors famosos o d'anònims i hi ha una gran escultura al mig amb dos enamorats abraçant-se. Tot ben ensucrat, pero amb un punt kitch que li dona el toc.

Un altre lloc del qual ens vam quedar embadalides.... va ser un supermercat. En aquest supermercat vam poder veure tot el que durant el viatge no vam trobar, fins i tot: pernil i formatge manxego! Hi havia tot tipus de menjar, això si, els preus escapaven al nostre pressupost, no ens va quedar més remei que observar-ho tot i perseguir les noies que oferien degustacions, sobretot de formatge...

A Lima, també ens trobem amb la Valeria, un contacte que ens passa un familiar de la Marina. Amb ella anem a prendre uns pisco sour a un bar "Huaringas" que és el lloc on van guanyar el premi al millor cóctel, realment deliciós (el pisco sour es basa en pisco, una beguda feta a base de raïm, llimona, xarop dolç i ou). La Valeria i la seva parella ens donen una gran lliçó sobre la cultura i la societat peruana. MOLTES GRÀCIES! Esperem que disfruteu per les nostres terres tant com nosaltres de les vostres.

Quan per fi, decidim marxar de la ciutat, una setmana després i havent vist el sol un total de tres hores, més o menys, ens trobem amb tres problemes: el primer, les persones que estan descontentes amb les eleccions han tallat les carreteres i poder ens trobem amb que hem de passar hores esperant a que obrin. El segon, molta gent ha viatjat a Lima per les votacions, així que no hi ha gaires bitllets. El tercer, els preus dels bitllets no són fixes a Lima i, degut al gran moviment de gent que provoca les eleccions, el preu ha augmentat considerablement. Decidim marxar dimarts en comptes de dilluns. La nostra nova destinació HUANCHACO, platjeta!!!