Arribada a casa... (by Sandra)

Ja estem a casa! Ja fa uns dies, en el meu cas un mes. És el primer cop que escribim per separat en el blog i és que d'aquesta manera (cadascuna amb les seves sensacions), acomiadem (molt felices) aquest somni, això si, no us preocupeu, n'han crescut molt més de nous..

L'arribada apoteòsica, tota una sorpresa, ja que no ho sabia ningú. El retrobament va ser molt emocionant, les cares de sorpresa i les abraçades han estat el millor regal; sens dubte.

Del moment de l'aterrament, de la baixada de l'avió el que més em va sorprende va ser la olor... No ho podria descriure, però si que va ser més el que em va sobtar. I, també, l'individualisme: moltes persones caminant soles, moltes d'elles parlant molt pel telèfon mòvil, explicant-se coses que, de ben segur, a sud amèrica ho farien en persona... I l'amabilitat de les persones, molta gent és molt amable, sobretot ho he sentit a l'hora d'anar a comprar (em sobta que em vinguin a preguntar que necessito, quan a sud amèrica havia de trepar per una llarga cua i cridar molt perquè em fes cas la dependenta/t).

Els grans plaers, després de les grans abraçades, menjar, menjar tot el que se'm posa per davant, emocionar-me davant un tros de fuet, no hi ha paraules. Mirar una bona peli estirada al llit. Xerrar amb els amics, la familia, passejar amb la Shiva (la meva gossa). I, tot i que no toca parlar d'això, si ha estat un plaer per a mi últimament, veure com el poble s'uneix, indignat.

L'objectiu és ser breu, així que, de cap manera podria transmetre tot l'aprenentatge que ha significat per a mi aquest viatge. El que si que podria dir, és que avui, em sento una persona molt més oberta i amb un canvi d'objectius importants...

Escullo dues imatges, crec que al final, les dues signifiquen el mateix: APRENENTATGE.

(Faltes tu Ester, a aquesta foto)

Gràcies.

Sandrita... del Perú ;)