miércoles, 12 de mayo de 2010

De boludo a huevón...


Estem contentes... hem aconseguit sortir d'Argentina... i ahir vam dir adéu a la MAGNÍFICA Patagònia de la qual hem estat gaudint més de dos mesos.

Estem a Xile i ara deixem de ser unes boludes (llenguatge argentí) i passem a ser unes huevonas (llenguatge xilè). Deixem de ser unes gallegas locas per passar a ser catalanes televisives (més tard us expliquem el per què...).

Com hem arribat fins a Santiago de Xile?? Vam sortir dimarts a les 10 del matí de Villa la Angostura amb un cartell de cartró reutilitzat patètic que deia Xile. Vam estar a la ruta una hora fins que una familia encantadora ens va levantar fins a la frontera amb Xile. Vam creuar l'aduana d'Argentina caminant... un subidón! El senyor policia no sabia com tramitar el paper de sortida sense que anéssim amb un vehícle (molt amable però amb un nombre molt reduit de neurones).

si, si... A PIE!


Allà a la frontera vam demanar a un camioner si ens podia acostar a la frontera d'entrada a Xile, a uns quaranta quilòmetres, dit i fet. Vam fer un viatge molt bonic en la seva companyia i ens va acostar fins a Osorno que era el nostre primer destí, a dues hores de la frontera.

"Yo para ser feliz quiero un camión"

Com que era d'hora i vam arribar abans de lo previst vam decidir continuar el més amunt possible. Ens vam plantar amb un cartell nou, més elaborat que el primer, que deia Santiago (a uns mil quilòmetres de distància). A una betzinera que ens va recomanar el conductor del primer trailer, vam dinar i en una hora... estàvem sobre un altre trailer camí a Santiago.

Particularitats del tràiler en el qual viatjàvem: eren dos conductors, fet que dificultava la mobilitat dins la cabina, ja que està preparada només per a dos persones. Tot i així els xofers van fer tot el possible per tal que estiguéssim el màxim de còmodes. Els conductors, dos penjats de la vida encantadors! Molt joves per ser conductors i molt i molt divertits... Una altra de les curiositats, la càrrega del camió eren... VAQUES i TOROS!!. Així que vam estar envoltades durant 12 hores d'una olor bastant particular. Tot i això vam intercanviar moltes experiències i maneres de viure i vam riure molt. Vam disfrutar moltíssim. Ens van convidar a sopar fins i tot!

Teniem previst arribar a les 3 de la matinada a destí. Fent parades per comprovar l'estat dels animals. Quan un dels animals havia caigut a terra, l'aixecaven mitjançant descàrregues electriques!!! La Sandra va estar durant tot el camí madurant la idea de fer-se vegetariana.

Arribem a Xile a les 6 de la matinada, havent sortit a les 4 de la tarda. Van ser 14 hores de camió i vaques!!!! Com que és una hora no massa recomanable per caminar per Santiago, els camioners ens proposen anar amb ells a portar les vaques a destí.

Així, obrim els ulls, per primer cop, a la ciutat de Santiago, dins el seu escorxador!!!!!! Les vaques, comencen a seure per dormir i el camió es mou, mentre tots estem dormint dins, els camioners, compartint llit, i la Marina i jo, dormint cadascuna a un seient. De fons, els crits dels porcs que, segons ens diuen, comencen a desesperar per l'olor a sang (algú es vol fer vegetarià?).

...al matí perdudes per l'escorxador de Santiago....

Quan despertem pel matí, ens trobem a l'escorxador. En el qual passem unes quantes hores, amb el seu olor i els crits dels animals incorporats. Descarreguen el camió i, nosaltres, esmorzem allà mateix (va ser una mica dur). Què sapigueu que el paté es fa amb TOTES les parts del porc (algú vol menjar paté?). Passem, superant tot això, un matí molt divertit i curiós en companyia dels ja, nostres amics conductors.

Després ens acosten al centre de la ciutat i... ara bé la raó per la qual diem que a Xile som les catalanes televisives. Doncs bé, arribem a la ciutat, ens penjem les motxilles, creuem un parell de carrers i passem a una plaça (passats uns 10 min. de la nostra arribada). Veiem la televisió i ens diem, ara ens grabaran. Al cap d'uns segons, estem rodejades de molta gent fent-nos fotos i la càmara grabant-nos tots els morros (recordeu que hem passat moltes hores a un camió amb vaques i a un escorxador, sabem que les pintes horribles, però suposem que la nostra olor no és del més agradable).

Què passa? Doncs que una parella de Ken i Barbie, famosos per un programa juvenil tipo reality show pelea viene pelea va, ens demanen per ajudar-los a guanyar un departament a un concurs. Els contestem que si, totalment flipades, mentre tenim cadascuna a un costat, al Ken i a l'altra Barbie, el que fa que la gent del carrer també ens faci les fotos a nosaltres.

I què ens demanen? Què els ensenyem durant 30 segons el nostre ball i cançó regional!!!! I què interpretem??? LA SARDANA. imagineu-vos.... La Marina ballant i la Sandra cantant tiririririri! Els ninos de plàstic imiten a la Marina i acabem tots agafats de la mà, desitjant que passin 30 segons molt i molt ràpid! Tot això carregades amb les dues motxilles cadascuna!! Ultimament estem difonent la cultura catalana.... tot i que som conscients que potser la sardana ha quedat una mica desastre! :P

En fi.....entrada triomfal a Santiago de Xile!!! I per celebrar-ho hem sopat: POLLASTRE!

6 comentarios:

  1. Jjajajajajajaja! Lo estoy alucinando, que surrealista! No podría ser menos tratándose de vusaltres dues!!! Muchisimos besosssss!

    ResponderEliminar
  2. jajajaja.... vaya aventura eso d pasar la duana A PIE. Lo del viaje en el camión para reirse y ya.... la historia d vuestras "sardanas" ya no tiene palabras.... solo falta que econtreis el link del programa para que os veamos....
    un besito....

    ResponderEliminar
  3. De moment ja has superat al teu pare sent la persona que ha ballat sardanes més lluny de Catalunya!! Jejejeje
    Vull les imatges ya!!

    ResponderEliminar
  4. O l'actualitzeu o la borro de favoritos.

    ResponderEliminar
  5. L'Albeta dijo:

    Nenes!!! q esteu vives??? fa dies q no sabem de vosaltres. Tot bé??

    ResponderEliminar
  6. Genial el vostre blog!! quina aventura més maca!!! jo vaig fer algu semblant a Perú i m'he quedat amb ganes de repetir...així que...potser ens veiem pel món!!! Us desitjo el millor, però segur que ja ho teniu! perquè la buena onda sempre porta buena onda....
    Marina, sóc la Laura Vila, suposo que em recordes? et deixo el meu mail: brissa_1979_@hotmail.com
    Una abraçada beeeen forta!!

    ResponderEliminar